Àlex Rigola, de nou i feliçment, a voltes amb l’entitat de l’actor/actriu i la seva relació amb el personatge que interpreta, o dit d’una altra manera: el lloc que han d’ocupar la persona, l’actor, el personatge, el director… (fins i tot dos personatges de l’obra es diuen Ígor i Sam, com dos dels membres de l’equip tècnic de la companyia) en la representació. Fa pensar en aquell Platonov de Rigola de fa ja una dècada, en que els actors/persones romanien sempre al costat dels personatges, potser per esvair o difuminar la frontera entre ambdues entitats.
A Glengarry Glen Ross, com sempre als textos de David Mamet, el més important passa als insterticis, en els moments de transició, mentre que els espectadors assistim a les causes i a les conseqüències d’aquests fets dels que no som testimonis. Rigola troba el to idoni per a transmetre-ho, i a través de la posada en escena i la feina amb els actors resol un altre dels trets mametians com ho és el fet que la comunicació real entre els personatges cal buscar-la més en l’empatia silenciosa entre ells i no tant en les paraules.
D’altra banda, i per acabar-ho d’adobar (en el bon sentit) encara ressona una confusió més, potser la més interessant del muntatge del Heartbreak: els comercials immobiliaris (a la Plaça de l’Olivereta, on es troba el Heartbreak Hotel, hi ha un Tecnocasa) utilitzen la seducció de la retòrica, s’aprofiten de detentar el discurs per a mirar de convèncer els potencials clients. També els actors i les actrius detenten el discurs durant el temps de la representació i també miren de seduir-nos mitjançant el seu talent i el seu dir. Un cop més el teatre ens convida a preguntar-nos sobre el seu rol en la societat, sobre allò que pot generar, o que ha de generar.
L’elenc afronta una empresa molt subtil… Són gairebé funambulistes a punt de caure. Aquesta inestabilitat juga a favor del muntatge i fa que el resultat final sigui tan emocionant. Aneu al Heartbreak: s’hi fa teatre allà!