Probablement, mirar d’entendre, des d’un punt de vista filosòficas, Final de partida, no seria més que entendre la seva pròpia inintel·ligibilitat: potser aquest n’és el tema, la inintel·ligibilitat de la peça beckettiana, i la del seu temps. Ara, gràcies en part a aquest nou muntatge que Sergi Belbel ha portat al Romea, podem decidir si els nostres temps segueixen quedant en evidència quan s’enfronten a Final…
Belbel pensa i executa l’obra de l’irlandès com una paròdia del teatre mateix i dels seus elements constitutius, és a dir, els diàlegs, els personatges, el conflicte…, però també com una paròdia del llenguatge, que ja no és capaç de descriure el món en que vivim, i fins i tot, de l’ésser humà que ja només és un cos deteriorat, un ens mutilat i alienat.
L’estatisme dels personatges de Belbel col·laboren a mostrar el to paròdic i a posar en primer terme el llenguatge, o la seva desintegració, la seva descomposició. Jordi Bosch interpreta Hamm, l’amo cec que no pot aixecar-se de la cadira, mentre que Jordi Boixaderas és Clov, el criat, que no pot asseure’s. Ambdós havien protagonitzat aquesta mateixa peça a 2005 sota la direcció de Rosa Novell, a qui la companyia dedica el muntatge.
Les reverberacions que el present pandèmic (crec que encara se’ns ha de dir així) troba en Final… atorguen una potència nova a l’obra que Belbel, Glaenzel i Iglesias aconsegueixen redoblar amb la creació d’un espai que posa el focus en les dues finestretes que contrasten amb l’enormitat del mur en que es troben.
Al Romea aquests dies se’ns interroga sobre les possibilitats del teatre per a explicar-nos a nosaltres mateixos avui dia. Aneu-hi!