Dins del folklore japonès, aquelles criatures que escapen de la raó humana i que van més enllà del pla terrenal, s’anomenen yokai. La seva existència és la simple manifestació de què hi ha alguna cosa més enllà de la mateixa comprensió humana, i que no recau en nosaltres en jutjar les seves obres que, sovint, assumim com a malignes perquè nosaltres som els bons. I tot i que i dins d’aquest folklore hi ha un seguit d’esperits maliciosos, la majoria d’ells estan massa ocupats en els seus afers per a preocupar-se de l’opinió que poden tenir sobre aquests els mortals.
D’entre les moltes manifestacions preternaturals d’aquests éssers, trobem les ningyo, que són meitat humanes i meitat peixos. Sovint aquestes ningyo s’associen a les formes femenines. Es deia que si un pescador capturava per error a una ningyo entre les seves xarxes, l’havia de fer fora immediatament, doncs capturar-les portava mala astrugància.
Hi ha una llegenda que ens explica que un pescador va capturar una d’aquestes criatures, però com que el seu aroma l’embafava no es va poder estar i la va cuinar per uns convidats. En adonar-se que havia cuinat a una yokai, tothom va estar-se de tastar aquell plat maleït a excepció d’un home borratxo, que li va donar a provar a la seva filla. En adonar-se del que havia fet, la va vigilar durant dies i dies, després de tot plegat i veure que no s’havia emmetzinat ho va deixar estar, la noia va crèixer i es va casar. El seu primer matrimoni es va acabar amb la mort d’ell per vell, així una vegada i una altra, durant vuitcents anys. Ella, en canvi, es va mantenir sempre jove. Amb l’aparença d’una noia de divuit anys. La carn d’aquell yokai li va canviar la vida per sempre.
Josephine Grundy s’apropa a la construcció d’un mite, independentment del que sigui, associat amb la femineïtat. Un mite aquàtic, femení i que constantment es destrueix per tornar-se a construir a través de la seva carn, ja sigui la que s’ha empassat aquesta ningyo o aquesta mateixa ningyo. Com una núvia dissortada d’una novel·la de Mishima o com una nereida mediterrània plorant la mort d’Aquil·les a la costa de Troia. El seu càntic i el seu cos, a cavall entre la bellesa més absoluta i la foscor, es deixen acompanyar per la música d’en Pepe Bolívar, que ens recorda a les escales més reverberants i tenebroses del Bela Lugosi’s Dead dels Bauhaus. Jugant amb textures abstractes, esgarrapades sonores i seqüències etèries i abstractes que ens recorden al món submarí i a la remor de les onades.
Una nova encarnació d’aquest cicle de butoh de la Sala Fènix en una versió més críptica i fantasmagòrica, on els espais es converteixen en no espais i les zones de confort s’esvaeixen en aquesta dansa de mort tant extàtica com estàtica que destrueix iconografia de sants i mites que amaguen la mateixa brutor i condició humana, la qual és constantment devorada en un acte d’autodepredació per a finalment renéixer en quelcom diferent.
