Potser no es tracta d’un tema massa original ni d’una forma d’explicar l’argument excessivament novedosa, però hi ha alguna cosa dels autors argentins que sempre ens enganxa i ens convenç. Crec que té molt a veure amb el lloc on posen la mirada, amb la implicació de l’autor (però també dels actors) en la història i en el relat. Molts arguments teatrals ens venen explicats des de fora, però el teatre argentí sovint et fa partícip i còmplice dels esdeveniments des del minut zero. A Els gossos, precisament, es comença amb una conversa de sobretaula que resulta altament incòmoda… i el més curiós és que el que acaba patint més aquesta incomoditat és el propi espectador. A partir d’aquí els personatges van mostrant-se sense cap pudor i van tenint la seva oportunitat d’explicar-se, o dit d’altra manera… el seu moment de lluïment, o els seus cinc minuts de glòria. Tot plegat per explicar-nos el que costa sortir de les presons quotidianes que ens fabriquem tots… també els que estem entre el públic, naturalment.
La interpretació és l’altra gran pota en que se sustenta aquest espectacle. Res seria el mateix sense les actuacions de Sandra Monclús, Albert Pérez i Joan Negrié… però sobretot de Mercè Arànega, que sembla acabada de sortir d’una versió costumista de Qui té por de Virginia Woolf. És cert que a vegades he trobat que els moments de divagació o semi-improvisació -tan típics del teatre argentí- semblaven excessivament marcats i assajats. Tot i així, val la pena endinsar-se en el darrer artefacte de Nelson Valente, que després d’El declive i El loco y la camisa ja suposa un referent obligat dins de les nostres cartelleres.
