L’acció d’El Palmeral se situa a al-Àndalus al segle XI però, en realitat, aquesta qüestió espacial i temporal és simplement una informació de context i no hauria de ser protagonista. El que sí que caldria que ho fos és el teló de fons: un enamorament que, en comptes de ser explicat des d’un sol punt de vista, intenta explorar i mostrar totes les arestes pròpies de la complexitat de les relacions humanes.
L’espectador té la sensació que el muntatge, més que per una sola peça, està compost per sis monòlegs no del tot equilibrats a nivell interpretatiu. Però si bé el punt dèbil és la poca interacció entre els actors al llarg de tota la funció, els soliloquis permeten l’expressió amb llibertat de cadascun dels personatges, bàsica per generar no només la comprensió, sinó també l’empatia dels qui els escolten.
El text, d’Albert Tola, aconsegueix fer-nos evident que entre el blanc i el negre, encara que es parteixi d’un mateix centre, hi ha una escala de grisos. Amb arguments a favor i en contra de totes les posicions, amb traces d’ètica i moral amenitzades de religió, es reflexiona sobre allò que aparentment sembla fàcil de tractar perquè és universal: l’amor. Tanmateix, la veritable riquesa és arribar a comprendre tots els punts de vista.