El dia de la marmota és una faula de Nadal: ens quedem atrapats en nosaltres mateixos si no som amables amb els altres. Aquesta és la gran nova que ens porta l’equip d’actrius i actors dirigit per Enric Cambray (el gran Enric Cambray, el de Hamlet 0.1 i 0.2) amb música de l’artista Manu Guix. La millor notícia, a més, és que el nou musical, que omplirà escenaris diàriament, és que és en la nostra llengua, el català, gràcies al suport que ha rebut de la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Sigui com sigui, per fi, la factoria d’èxit Àngel Llàcer (susbtituït per Enric Cambray) i Manu Guix opten pel català després d’altres musicals en què no havia estat. No hi van optar ni per La jaula de las locas, ni per La tienda de los horrores, ni per Cantando bajo la lluvia ni per The producers, obres que haurien pogut fer perfectament en català. Però no és moment de lamentar-nos sinó d’alegrar-nos-en.
El musical és una comèdia, que es basa en la pel·lícula homònima, protagonitzada pels actors Bill Murray i Andie MacDowell, i que va tenir molt de ressò quan es va fer, l’any 1993. Tot comença quan un periodista narcisista, enamorat de si matix, Phil Connors, visita un poblet de Pensilvània per cobrir un acte tradicional del 2 de febrer, i que té com a protagonista una marmota. El seu egoisme, la seva fatxanderia, la seva manera despectiva de tractar la gent es revela aviat per la manera com es relaciona amb tothom. I el que havia de ser una feina de tràmit, es converteix en una eternitat.
A l’obra, se’n surten molt bé a saber representar el malson del Phil Connors, les escenes diàries repetides. Els mateixos escenaris, extraordinaris, amb unes casetes que demostren per davant i per darrere tot el que és necessari per a l’acció. Les mateixes accions, repetides fins a la sacietat fins que el protagonista no entengui que ha de canviar. Cal dir que el guió de teatre no segueix fil per randa per la pel·lícula, i que, malgrat que l’obra, es recomana per a tots els públics, diria que hi ha moments que no són així. Certament, són puntuals, però, repeteixo, no aptes per a infants.
Per acabar, les cançons funcionen bé, estan ben interpretades però és una llàstima que no n’hi hagi cap que sigui la que enganxi tot el públic, aquella que tingui una tonada que puguem aprendre per anar recordant l’obra, i que es pogués repetir al final, quan els actors ja han saludat, i el públic no vol marxar. En definitiva, com el que passa amb tots els musicals, que el públic vol marxar del teatre escoltant de nou el gran hit del musical.