Aquesta obra es va poder veure durant un parell de dies a l’Institut del Teatre i posteriorment es va estrenar a la Sala Muntaner farà uns cinc anys. Jo la vaig veure a la Muntaner i en guardo un molt bon record.
Així que, sense ni pensar-m’ho dues vegades, vaig comprar les entrades de seguida que van sortir a la venda; ja que tal i com era d’esperar es van exhaurir molt ràpidament.
“El Chico de la última fila” és una d’aquelles obres que als que ens agrada el teatre de misteri i una mica enrevessat no ens el podem perdre. És una obra d’intriga, plena de situacions ambigües que van creant tensió fins al final. El desenllaç que s’esdevé és del tot sorprenent i inesperat.
El text és magnífic. Si teniu oportunitat i temps, us recomano que el llegiu. Estic segura que us atraparà i no el podreu deixar de llegir fins al final.
Es tracta de dos històries narratives que es van entrellaçant, una és la real, la que hi ha entre professor i alumne, i l’altra és la de la ficció novel·lada.
El repartiment és formidable. L’encapçala un magnífic Sergi López ( el professor), un dels pocs actors que és capaç d’interpretar un personatge sense que sembli que està interpretant. Però la gran descoberta i principal protagonista de la història és l’actor Guillem Barbosa (Claudio, el chico de la última fila), que mostra un gran esforç interpretatiu davant el seu personatge. La resta del repartiment el formen grans noms com Míriam Iscla, David Bagés, Anna Ycobalzeta i Arnau Comas.
Només hi ha una cosa que m’ha fallat, i és la posada en escena que no m’ha acabat de convèncer.
“El Chico de la última fila” és una obra del tot imprescindible per a tots aquells espectadors que els agradi gaudir d’un text realment intel·ligent.
Si us agrada el teatre, no us la perdeu !!!