D’ençà que vam saber que a l’Off Villarroel programaven de nou UNA ILÍADA ens vam reservar un espai a l’agenda per no perdre-la aquesta vegada. Aquesta proposta fou estrenada a Temporada Alta l’octubre del 2018 i a la Biblioteca de Catalunya el 18 d’octubre de 2018, coincidint amb el nostre viatge al Japó.
Eduard Farelo (nominat a un Premi Butaca per aquesta interpretació) monologa en aquesta versió contemporània del clàssic d’Homer.
UNA ILÍADA es va gestar com un projecte de «workshop Usual Suspects del New York Theatre» i es va estrenar Off-Broadway. Lisa Peterson i Denis O’Hare van reduir la Ilíada d’Homer a un potent monòleg sobre la insalvable atracció humana per la violència, la destrucció i el caos. En la versió catalana, traduïda per Neus Bonilla, ha comptat amb la revisió textual de Marc Artigau.
Eduard Farelo, dirigit per Juan Carlos Martel, assumeix totes les veus d’aquesta colossal epopeia. Les veus dels déus, dels herois, dels guerrers i dels reis, el fragor de les batalles èpiques i el llunyà rumor de les passions transformades en mites gairebé universals. Tot condensat en la força de la paraula d’un sol actor. Un soliloqui que narra la ira d’Aquil·les i els últims anys de la Guerra de Troia. Acompanyat pel contrabaix de Juan Pablo Balcázar que dóna el contrapunt just a la paraula.
Una interpretació que ens ha deixat literalment estabornits, per la complexitat del discurs, plagat d’autorepliques i pel seu contingut de noms. Meravellats amb la seva capacitat memorística en recitar totes les guerres de la història sense dubtar ni un segon.
Eduard Farelo entra a escena com si arribes d’una batalla amb el petate penjat a l’esquena, tot dient que ens vol explicar el que ha passat i que farà el que calgui perquè ho entenguem. Ens vol explicar la caiguda de Troia, el dolor que ha representat per a molts i fa una crònica de les guerres, de totes les guerres.
UNA ILÍADA és una descripció de qualsevol guerra, de la violència, del salvatgisme, de la inhumanitat inherent a qualsevol enfrontament armat. I ens fa recordar que és la còlera individual dels éssers humans la que provoca les guerres amb milers de morts. I ens recorda d’una forma esfereïdora que els morts a les guerres són joves i tenien somnis.
Una magnífica posada en escena on només es juga amb les llums i les ombres de Marc Lleixà, amb un extraordinari protagonista que es belluga incansablement per l’escenari acompanyat en tot moment per la música en directe. Juan Carlos Martel dirigeix a un Poeta, que no només recita sinó que comenta i ens obliga a connectar amb la història i que comença dient: «Cada vegada que explico aquesta història, tinc l’esperança que sigui l’última«.
Molt i molt recomanable.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ