Vaig anar a veure Dones de ràdio sense saber-ne amb exactitud el tema. És una fórmula que cada vegada més trio a l’hora d’adquirir les entrades de teatre. I ho vaig encertar, perquè probablement no hi hauria anat d’entrada, si hagués sabut que el tema era el càncer de mama que han patit les tres protagonistes. I si no hi hagués anat, m’hauria perdut una obra de teatre extraordinària en què rius des del principi fins al final, i en què t’adones com la gravetat amb què tractem les malalties poden fer mal a les persones que les pateixen.
Des que hi vaig anar he recomanat l’obra a tothom. I quan m’han preguntat de què va, els dic és sobre el càncer de mama (aleshores em fan ganyotes o rictus de gravetat) i jo responc tot seguit que hi han d’anar, perquè el tema està tractat amb molta intel·ligència, que mai no havia vist una obra que tractés amb tanta profunditat i punts de vista una malaltia i perquè sobretot rius i rius molt. I és un riure intel·ligent, que no busca els gags fàcils i, si hi són, també són agraïts: i aquí em refereixo a les correccions lingüístiques repetides que una de les actrius (representada per Àngels Gonyalons) fa a un altre dels personatges (representat per Sara Diego.
De l’obra destaco també l’escenografia, nihilista però efectista, i segurament cara per tecnòlogica. També la gran caracterització dels tres personatges, tots molt diferents, i que potser massa estereotipats en algun cas (com és el cas del personatge de la Sara Espígul). Per acabar, un aplaudiment per a l’autora del text, Cristina Clemente, i el director, el Sergi Belbel. Junts han demostrat que poden arribar al moll de l’os d’un tema tan greu com el càncer de mama amb la distància i l’efecte que es mereix perquè el riure alliberador ens salvi a tots. Per moltes més obres iguals siusplau!