Iniciatives com les del teatre Lliure amb el cicle Aixopluc sempre són d’agraïr, ja que permeten que obres exhibides en sales alternatives puguin arribar a un públic més ampli, allargant d’aquesta forma la seva vida escènica. En aquest cas, ens trobem amb una obra que es va poder veure aquesta passada primavera a la sala Atrium de Barcelona i que ara es reposa molt merescudament. Així doncs, es tracta d’una proposta original que resulta força atractiva per a l’espectador, gràcies a un univers propi i una estructura molt ben trobada. D’altra banda, les actrius estan sensacionals en els seus respectius papers, aportant frescor, tendresa i un toc de bogeria sana, tot aconseguint l’empatia del públic cap al seu únic personatge. A més, es transmet la química que hi ha entre elles, la qual es aprofitada per Prat en la seva direcció, la qual es molt dinàmica i àgil. Potser, el text conté alguns alts i baixos deguts al canvi sobtat de gèneres, en el qual, per mi, s’allarga el del teatre de l’absurd, que si bé és un encert dins de l’obra, potser s’abusa i dilata en excés. Tot i això, es tracta d’una proposta recomanable per la seva frescor, originalitat i, sobretot, personalitat pròpia.
¡Enlace copiado!