De quan somiava

Iniciatives com les del teatre Lliure amb el cicle Aixopluc sempre són d'agraïr, ja que permeten que obres exhibides en sales alternatives puguin arribar a un públic més ampli, allargant d'aquesta forma la seva vida escènica. En aquest cas, ens trobem amb una obra que es va poder veure aquesta passada primavera a la sala Atrium de Barcelona i que ara es reposa molt merescudament. Així doncs, es tracta d'una proposta original que resulta força atractiva per a l'espectador, gràcies a un univers propi i una estructura molt ben trobada. D'altra banda, les actrius estan sensacionals en els seus respectius papers, aportant frescor, tendresa i un toc de bogeria sana, tot aconseguint l'empatia del públic cap al seu únic personatge. A més, es transmet la química que hi ha entre elles, la qual es aprofitada per Prat en la seva direcció, la qual es molt dinàmica i àgil. Potser, el text conté alguns alts i baixos deguts al canvi sobtat de gèneres, en el qual, per mi, s'allarga el del teatre de l'absurd, que si bé és un encert dins de l'obra, potser s'abusa i dilata en excés. Tot i això, es tracta d'una proposta recomanable per la seva frescor, originalitat i, sobretot, personalitat pròpia.

S’ha de dir que vaig anar a veure l’obra sense saber exactament que anava a veure, i aquest cop és un d’aquells que et sorprèn molt gratament. Al escoltar que l’obra girava amb les cançons d’Eurovisión ja em vaig fer una idea d’una història una mica ‘petarda’.

I sí, és una història un xic ‘petarda’ en la seva part més supèrflua. Comencem a riure en un primer moment. I és d’agrair poder riure en ganes amb el moment en que estem. Però a meitat de la funció, un canvi radidal a l’obra. 180º sense contemplacions, per tornar al final a un altre gir de 180º.

S’ha de dir que totes les actrius estan genials. Totes, sense excepció tenen el seu moment, el seu monòleg per lluir-se.

I el treball que realitza Jordi Prat a l’hora de unir els monòlegs a quatre veus, les cançons i els girs són excepcionals.

Més informació ...

Com se’n diu d’un monòleg a quatre veus? Perquè quan parla un sol personatge és un monòleg, però si el mateix personatge l’interpreten quatre dones és... un somni, especialment si són aquestes quatre actrius que he vist avui. El Jordi Prat i Coll ha escrit una filigrana i elles l’han interpretat disparant-la als núvols sota la direcció del mateix autor, escenificant aquesta actriu jove, però ja no tan, aturada, que no la truquen ni per treballar ni per anar a fotre un polvet... però ella es defensa cantant, com quan era petita, cançons, les que sabia, les d’Eurovisión, però ara... entén les lletres, com la Donde Estás Córazón. Si no la vareu veure quan la van estrenar a l’Atrium, no us la perdeu; val la pena.

De quan somiava és la història d’una actriu a l'atur que no acaba de trobar el príncep blau i que té com a teràpia escriure molt i cantar cançons d’Eurovisió. No és una peça menor encara que en el seu plantejament argumental ho sembli. Hi ha molt de teatre en el text i en l’actuació divertidíssima de les 4 actrius. És un text treballat i de qualitat que a més reserva una petita sorpresa pels amants del teatre de Copi. Les actrius es deixen anar sense complexos i això el públic ho agraeix amb un aplaudiment generós i més d’un bravo. Espavileu que estarà pocs dies a la Sala Atrium.