Dues pantalles en les quals es projecta un fons marí, arran de la superficie, just l’espai que ocupa la part del vaixell que queda sota l’aigua. Una medusa s’hi passeja i amenaça amb els tentacles tòxics. Tres músics, Marcel Bagés, Àlex Guitart i Riad Ahmed, amb taules de sons, instruments de corda i de percussió; una cineasta, Alba Sotorra, responsable de les imatges; i la Ilona Muñoz, actriu i sirena que ens acompanya en el viatge per la Mediterrània.
La sirena ens proposa un itinerari en companyía de mites, anècdotes de viatge, músiques i imatges que han de fer-nos bussejar fins a les profunditats d’això que en diem cultura mediterrània. En aquest sentit, pren protagonisme Ulisses, però també una dona croata amb qui conversa la sirena, i també un músic iraquià que navega refugiant-se de la misèria del seu país, i d’una directora de cinema que dóna testimoni de l’horror a Síria…
A ‘De carenesal cel’, l’objectiu és posar de manifest la impossibilitat d’abarcar-ne tot el sentit del què és i de com és el Mediterrani la seva gent. Albert Boronat i Judith Pujol sergeixen un text que dialoga amb so i amb imatges, però equivoquen el to (la ironia ha de dir-se molt bé, si no, millor no dir-la). El pes de la narració recau en Ilona Muñoz, que és víctima d’un text ple de llocs comuns i d’una direcció d’acotrs que dóna com a resultat interpretacions artificioses i poc puyents.
Parlar de la Mediterrània al segle XXI ha de ser un cop de puny a l’estómac, i ens ha de fer sortir del teatre rabiant perquè ens duri la mala hòstia durant uns quants dies. La medusa hauria d’haver picat.