A «Cost de vida» les vides inconnexes, d’entrada, dels personatges es lliguen amb un fil subtil i fort a la vegada: totes les persones es necessiten les unes a les altres per ser millors, per sentir-se més bé. Aquesta és la gran lliçó de l’obra representada per noms de primera filera del teatre, que interpreten uns personatges amb vides a la deriva: Julio Manrique, Anna Sahun, Pau Roca i Katrin Vankova.
Seria fàcil destacar especialment els papers de Pau Roca i d’Anna Sahun, asseguts en cadires de rodes, amb minusvalideses, perquè certament la seva representació és complexa, però versemblant del tot. Ara bé, ja ho he dit, seria massa fàcil, perquè tots dos recobren més força quan interactuen amb Katrin Vankova i Julio Manrique.
De la història subratllo la manera com els protagonistes passen de l’enfrontament verbal, esquerp i tens, en un primer moment, al diàleg suau, cosit a còpia del costum, al qual l’espectador s’adona que hi han arribat amb el pas dels dies. Justament aquest fet és dels millors moments de l’obra.
Per acabar, només assenyalo alguna escena allargassada, com el primer monòleg, de gairebé 20 minuts, de l’actor Julio Manrique. És clar que s’expressa de meravella, però hi ha un moment en què es repeteix, que la idea que explica ja l’ha captat l’espectador, i aquest fet pot portar a fer perdre l’atenció. I malgrat això, opino que certament el monòleg és important per situar la vida de dos dels personatges, i sobretot és important per entendre’n el final.
I un apunt final, l’autora del text, Martyna Majok, que va aconseguir un premi Pulitzer per l’obra («Cost of living»), va representar l’obra en totes les ocasions amb dos actors amb discapacitats. A «Cost de vida», no és així, i fins i tot els actors que representen minusvalideses s’aixequen de la cadira de rodes quan han acabat la seva escena. Penso que actuen amb versemblança, i que hi ha un estudi molt ben fet i amb molt de respecte cap a la discapacitat.