Vam conèixer al Col·lectiu Desasosiego a Un segundo bajo la arena, i ja allà se’ns parlava d’uns personatges atrapats, solitaris, que optaven pel contacte amb el públic com a solució als seus problemes existencials. A Breu visita a la gola del llop no ha canviat massa la cosa… Els personatges segueixen atrapats, a la seva manera, en un espai que actua pràcticament com a símbol: un antiquat saló de bingo. I és que res pot resultar més trist i desesperançador, sobretot si veiem el local en qüestió com un lloc on la felicitat depèn de l’atzar, on les esperances són petites i conformistes, on el temps sembla haver-se aturat indefinidament…
Com a espectador, cal afrontar les obres de la companyia com si entressis a viure en aquell espai que ens proposen. Si et resisteixes, l’experiència no serà completa. Cal deixar-se emportar, gaudir amb els petits detalls i participar en el joc. A poc a poc, anirà apareixent el conflicte de l’obra, aquí disfressat de misteri i de fet sobrenatural. De fet, l’estructura de la peça ja ens la coneixem i la veritat és que no va massa més enllà del que ja havíem vist en el banquet post-lorquià. Potser la manca de sorpresa i la repetició de determinats tics –la música en directe, la discussió que ho fa esclatar tot, els objectes com a element referencial- poden fer que aparegui davant nostre un molest déjà vu que deixa amb ganes de més.
Sigui com sigui, el Col·lectiu Desasosiego té la capacitat d’arrencar-nos sempre un somriure i deixar-nos un bon record. I és que els seus personatges són profundament humans, encara que estiguin dibuixats amb un traç gruixut i, a vegades, incomplet.