El circ català contemporani té un estendard, ja definitiu, que ha entomat els reptes del més impur de tots els gèneres escènics, que n’ha assumit la tradició per a explorar camins de transformació poc transitats fins ara. Baró d’Evel escull a Là la poesia per a mirar de fer visible la feblesa de l’ésser humà, la necessitat de dir i les incongruències del llenguatge.
Els dos personatges de Là experimenten l’angoixa del no poder o no saber dir, ni com dir-ho, de com acostar-se a l’altre, de com ensamblar els ritmes de la parella (parella de dos, no necessàriament sentimental) fins a ajustar modes de vida i visions de món diferents. Cada ¿escena? té una estructura similar a Là: hi ha una temptativa de comunicació que troba un obstacle, la qual cosa duu al desconsol, que només podrà apaivagar una cançó. La música (Blaï Mateu canta un Lament de Dido colpidor) com a conquesta dels homes i les dones en el seu combat etern per a trobar la bellesa.
Els entrebancs en la quotidianitat esdevenen una mena d’espasmes sonors i físics en forma de bucle que només la bellesa i l’harmonia són capaces de desencallar. Mateu i Decourtye són a l’escenari l’epítom d’una generació que ha oblidat el llenguatge i mira de recobrar-lo. I ho fan utilitzant tots els mitjans que tenim a l’abast: el cos, la veu, l’ànima…
Baró d’Evel descarta l’optimisme naïf com a to per a l’espectacle i prefereix l’esperança en nosaltres mateixos i el sentit de l’humor, que, de passada, posa en evidència les nostres mancances. Là comença amb un espai buit completament blanc. immaculat, i acaba amb aquell mateix espai, també buit, tacat, guixat, trencat… El que ha passat entre mig, és la vida.