Entre la gran varietat de textos creats pels dramaturgs actuals d’arreu del món, resulta habitual trobar (idiosincràsia de la postmodernitat) petits experiments basats en el treball d’altres autors que, d’alguna manera, han marcat la nostra forma d’entendre el teatre. A mig camí entre l’homenatge i l’obsessió, Afterplay pren com a punt de partida una trobada fortuïta entre dos personatges de dues obres diferents de Txèkhov: Sònia (Oncle Vània) i Andrei (Les tres germanes). Aquesta confluència, que no es dóna en les obres originals, atorga una segona oportunitat a la vida d’aquests dos perdedors amb una barreja molt peculiar d’humor i tristesa. Així, la proposta de Brian Friel (conegut per les seves adaptacions teatrals de Txèkhov, Ibsen o Turgenev) genera d’entrada la curiositat que qualsevol seqüela d’una història coneguda provoca, amb l’afegit de que aquí l’interès es doble. En quant a la posada en escena d’Imma Colomer, val a dir que recrea perfectament l’ambient del que seria un cafè de Moscou de 1920, adoptant un to realista molt propi de l’univers txekhovià. Els actors, Fina Rius i Toni Sevilla, respectables veterans, fan una esplèndida tasca interpretativa regalant-nos tot un conjunt de moments de gran tendresa. Ara bé, el problema escau en que s’han de conèixer molt bé les referències de que partim per captar l’experiment en la seva totalitat. La idea és bona i s’aguanta per sí mateixa, però neix deliberadament sota l’ombra de Txèkhov i això pot fer que alguns espectadors, no coneixedors de qui són la Sònia i l’Andrei, els hi sàpiga a poc, per no poder valorar l’excepcionalitat de la seva trobada.
¡Enlace copiado!