Vino Lunar

Després de “Niño Fósil” i “Los ninos oscuros de Morelia” arriba “Vino Lunar”, la tercera de les obres del dramaturg Albert Tola que forma part d’una trilogia centrada en la violència i l’adolescència.

En aquesta ocasió és l’actor Rodrigo García Olza (un dels actors protagonistes de “Los ninos oscuros de Morelia”) qui dirigeix aquest muntatge.

“Vino Lunar” és una barreja entre ficció i realitat. Albert Tola construeix una obra de ficció teatral que sorgeix davant la descoberta d’una caixa de galetes, amagada en un racó de casa la seva àvia, que contenia fotografies i objectes personals d’un germà de la seva àvia que va morir amb catorze anys durant la Guerra Civil espanyola.

La dramatúrgia està estructurada i construïda en dues parts en forma de monòleg. És el relat de dues víctimes de la guerra.La primera història ens situa en una guerra més contemporània, en algun lloc indeterminat de l’Orient Mitjà, la segona ens porta directament a la Guerra Civil Espanyola. Dues històries que s’uneixen entre sí , de la mateixa manera que en "La Odissea", per la sang (el vino lunar). La sang és punt d’unió entre els dos protagonistes, Nasir (Xavi Melero) i Juan (Marc Pujol). La sang permet que el noi mort prengui consciencia i expliqui la seva història.

L’espai escènic és buit. Tot el protagonisme recau en el text i en la interpretació dels dos actors.

La primera part és més fosca, pausada i en un principi poc clara per l’espectador. És també la part poètica, simbòlica, visual, críptica i estimulant de la història. Podríem dir que és fins hi tot una mica lorquiana. La lluna, la sang,... La foscor que predomina durant aquesta primera part, em va fer empatitzar amb el personatge i amb la situació que vivia. Vaig percebre solitud i desesperació. La foscor de l’escena tan sols queda trencada pel fi raig de llum d’una petita llanterna. La llum de la llanterna té diverses funcions, la seva com a tal, la de ser l’únic focus d’il·luminació en tota la primera part, i com a medi de projecció de la imatge de la lluna.

El segon monòleg es porta al teatre. Desapareix la foscor i s’incorpora tocs d’humor. És més directe, fins hi tot el protagonista trenca amb la quarta paret i interpel.la al públic. El personatge surt de la història i es revela davant l’autor “¿Pero qué pasa con este autor si yo no quiero hablar? ¿Por qué tiene que imponerme una necesidad que en realidad es suya? Hace mucho tiempo que me quiere hacer hablar, pero a lo mejor yo tengo menos deseos de los que él cree”. Finalment Juan ens relata la seva història. Una història plena de foscor. Un relat esfereïdor que ens parla de desesperació i por. Juan no va anar a la guerra, però en va patir les conseqüències. Ell també és una víctima de la guerra.

 “Vino Lunar” ens convida a reflexionar sobre les conseqüències de la guerra, sobre la diversitat de les víctimes, sobre l’egoisme, la traïció, la por, la desesperació, l’aïllament, la supervivència, la mort i la crueltat de la societat. Com podem parlar de democràcia sense parlar de memòria històrica?

Penso que tothom hauria d’anar a veure aquesta obra. És molt important poder entendre d’on venim per poder entendre el nostre present. És important fer-se preguntes i fer visible tot allò que se’ns ha volgut negar.

Per acabar sempre us animo a llegir l’obra, en aquesta ocasió també us recomano que aneu a veure les dues exposicions que hi ha actualment al centre Memorial Democràtic de Barcelona.

“Víctimes 1936-1945” i “Guinea. El franquisme colonial”

*Us recomano la visita guiada de “Víctimes 1936-1945” amb el comissari de l’exposició Jordi Barra que es farà el proper dissabte 13 de juliol a les 11h

La visita és gratuïta.