Tendrament

Valoro de moltes maneres una obra de teatre. El primer que penso és: perquè s'ha volgut fer. Quina és la finalitat. Després ja venen els tecnicismes.

Doncs bé, a Tendrament el Pau i la Judit parteixen d'ells mateixos, de la seva pròpia història, del que ells coneixen, i això és el que li dóna essència a la proposta. És una proposta sense pretencions de res. Connectes tota l'estona i et fas un fart de riure. En alguns moments la deixen caure... que déu ni do, i és fort, sí. Molt. Valents d'explicar les seves intimitats davant nostre, de "despullar-se". Retraten els seus inicis, les seves pors, els seus dubtes... tot davant del seu projecte comú, el seu fill Fortià que està en escena tota l'estona dormint i del que sembla que se li dedica la obra...

Un caos guionitzat divertit, amè i original.

Judit: ets molt bona, endavant amb l'actuació. Pau: impressionants habilitats.

Aneu-hi, ni que sigui per veure una taula i una cadira en un escenari buit. Que és res i tot alhora.

 

 

Hi ha projectes escènics que parteixen d’una doble complicitat, vital i artística. Tendrament n’és un exemple. El signen i l’interpreten Pau Vinyals i Judit Colomer, professionals de les arts escèniques i parella fora de l’escenari. Aquesta doble condició —artística i personal— es converteix en el punt de partida de la proposta: un espai teatral on la vida íntima i escènica s’entrecreuaran fins a confondre’s.

El dispositiu dramatúrgic s’inscriu dins del territori de l’autoficció, un llenguatge que el teatre contemporani català ha explorat abastament els darrers anys. La proposta recorda inevitablement De Nao Albet i Marcel Borràs, estrenada al 2023 al TNC, on la trajectòria personal i artística dels creadors es convertia en matèria escènica de primer nivell. Tendrament participa d’aquest mateix impuls: el teatre com a espai on la biografia es transforma en relat.

El plantejament és excitant: una reflexió que parteix de la semiòtica dels objectes presents a l’escenografia i del valor simbòlic que aquests adquireixen dins de l’espai escènic. Els objectes d’un escenari es comparen amb els mobles d’una casa; els signes escènics amb els signes de la vida quotidiana. D’aquesta metàfora inicial passem, amb naturalitat, a parlar de les vides escèniques i personals de la Judit i el Pau: de com es coneixen, construeixen, representen i comparteixen una vida junts.

A mesura que la peça avança, però, la narració —o potser caldria dir el flux de pensament traslladat al públic— comença a dispersar-se. El fil conceptual s’obre cap a diversos temes que semblen confluir en algunes dificultats que la parella arrossega en la seva convivència. El problema és que aquesta deriva no acaba de trobar una forma clara i un missatge concret. Allò que al principi semblava una investigació lúcida sobre signes, objectes i identitats escèniques acaba dissolent-se en un territori difús que sembla apuntar cap a la falta d’espai que la Judit sent en la seva relació amb el Pau.

La posada en escena acompanya aquesta voluntat de proximitat: un espai despullat que convida l’espectador dins de la intimitat de la parella i el converteix en còmplice de les seves reflexions.

Destacar la feina de Judit Colomer, qui, sense provenir del món de la interpretació, trepitja l’escenari amb fermesa i presència. Hi ha una naturalitat en la seva manera d’habitar l’espai que resulta franca i directa. Pau Vinyals, per la seva banda, desplega aquella energia creativa i entusiasta que ja coneixem de la seva trajectòria. Amb quinze anys de carrera, és un intèrpret capaç d’activar l’escenari amb vitalitat i imaginació.

I tanmateix, la proposta es queda a mig camí. La investigació semiòtica anunciada a l’inici no acaba de desplegar conseqüències escèniques contundents. Les metàfores no arriben a sedimentar en descobriments significatius i els símbols que apareixen no acaben d’adquirir un pes clar.

Tendrament conté intuïcions estimulants, moments de sinceritat i una química evident entre els seus dos creadors. Però la sensació final és la d’un treball que no surt d’un espai abstracte i inconclús, com si la investigació que proposa hagués quedat a mig acabar. En un context com el de la Beckett, on sovint s’espera que les idees arribin amb una certa definició conceptual i l’expectativa sempre és alta, això pesa tant com la gran taula que ocupa l’escena durant bona part de l’espectacle.