Tell me on a Sunday (Diga-m’ho en diumenge)

Descripción
Ficha artística
Opiniones

Sinopsis

Un monólogo musical sobre la búsqueda del amor a través de una de las mejores partituras de Webber.

Un musical de un solo acto que cuenta la historia de una chica inglesa que viaja a Estados Unidos buscando el amor. Sus aventuras amorosas empiezan en Nueva York, pasando por Hollywood y finalmente retornando a Manhattan.

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Un monólogo musical sobre la búsqueda del amor a través de una de las mejores partituras de Webber.

Un musical de un solo acto que cuenta la historia de una chica inglesa que viaja a Estados Unidos buscando el amor. Sus aventuras amorosas empiezan en Nueva York, pasando por Hollywood y finalmente retornando a Manhattan.

Ficha artística

Ver ficha entera

Opiniones del espectáculo 5

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un monòleg musical d’un sol acte

La setmana passada es va estrenar al Versus Teatre el musical “Tell me on a Sunday” d’Andrew Lloyd Webber (música) i Don Black (lletres). Es tracta d’una versió protagonitzada per Lu Fabrés , dirigida per Ferran Guiu i direcció musical de Joan Comaposada. L’adaptació d’aquest fantàstic monòleg musical al català és de Marc Gómez Doménech.

Aquesta obra es va crear com un àlbum conceptual el 1980 abans d’arribar a Broadway com a teatre musical.

“Tell me on a Sunday” és la història d’una noia plena d’il·lusions i somnis. Una noia que malgrat els seus fracassos amorosos, no perd la il·lusió de trobar a l’home de la seva vida. Possiblement el tema és el menys interessant d’aquest musical, tot i que ens porta a reflexionar sobre la necessitat o no que tenen algunes persones de viure en parella, i la importància o necessitat d’estimar i ser estimat.

Per mi el més interessant d’aquest musical ha estat la meravellosa música d’Andrew Lloyd Webber, autor de grans musicals com “Cats”, “Evita” o “Jesucrist Superstar”, la música en directe interpretada per tres músics excepcionals ( Joan Comaposada al piano, l’Andreu Domènech al saxo i altres instruments de vent, i l’Eloi Lopez a la bateria) , i per últim la magnífica veu de la Lu Fabrés, que ha sapigut transmetre en tot moment les emocions per les que passa la protagonista.

Lu Fabrés no sols canta de meravella tots els temes del musical, sinó que també en fa una molt bona interpretació del personatge. Realment la feina que fa aquesta actriu és impressionant !!!

“Tell me on a Sunday” és un petit gran musical. Jo de vosaltres no me’l perdria .

Gran treball d’equip. Felicitats !!!

31/07/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Musical pequeño... pero con historia

Tell me on a Sunday tiene mucha historia detrás, y quizás es uno de los musicales de Andrew Lloyd Weber que más obstáculos ha superado con el paso de los años. Primero se concibió como un proyecto para la televisión, con letras de Tim Rice, pero las desavenencias entre compositor y letrista lo paralizaron todo. Finalmente, entra en el proyecto Don Black y el musical sale editado en un álbum en el año 1980. Su éxito hizo que se quisiera llevar a escena, pero debido a su duración -se trata de un monólogo cantado- se unió a un ballet y se estrenó en el West End bajo el nombre de Song and Dance. Se hicieron varias versiones, pero quizás la más exitosa fue la de Broadway, con Bernadette Peters como protagonista absoluta. Con los años, el musical fue variando y no es hasta 2003 que se estrena en el West End como pieza única, con cinco canciones nuevas y una imagen totalmente renovada.

Tell me on a Sunday es un compendio de canciones que va explicando las aventuras y desventuras amorosas de una chica inglesa en Estados Unidos. Un poco al estilo de una nueva Sweet Charity, la protagonista no para de recibir desengaños emocionales y aún así persigue el amor de forma casi obsesiva. Además, el hecho de ser un monólogo y de ver a la actriz relacionarse con personajes invisibles acaba dando una imagen algo siniestra a todo el conjunto, sobre todo cuando la trama se va oscureciendo. Sea como sea, el musical requiere una actriz-cantante de alto nivel, y en este sentido creo que Lu Fabrés cumple muy bien su trabajo. El conjunto musical también suena bien, pero es cierto que los volúmenes no son los adecuados para una sala tan pequeña como la del Versus. Este punto, junto con un cierto envejecimiento de la dramaturgia, contribuye a que no estemos ante una pieza redonda … Aún así, si os acercáis al Versus podréis encontrar algunas de las mejores canciones compuestas por Lloyd Weber, con unos arreglos que a veces incluso recuerdan a Sondheim (no olvidemos que el concepto de la obra recuerda, a momentos, el célebre Marry me a little).

14/08/2017
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Perquè amb inalàmbric?

El Versus és un teatre de dimensions reduïdes, 120 butaques, en dues grades de 60, la Lu Fabrés és una noia que té una potència de veu considerable. Calía dotar-la un micròfon inalàmbric? La seva veu no hauria arribat a tothom sense artilugis? Jo juraria que sí i no hauríem patit de moments complicats en que la veu se saturava i extorsionava. Sonoritzar no és gens fàcil i quan no és indispensable es corren aquets riscos.

Per altra banda crec que el conjunt musical no era l'adequat per l'obra que s'interpretava i l'arranjament de la bateria era monòton i poc creatiu, com de conjunto de rock antic. Llàstima, perquè la partitura de Webber, difícil i sense possibilitats de "trucs", demana una gran subtilesa.

Crítica completa » bit.ly/2wd7xRf

04/08/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Musical per una sola intèrpret

No estava anunciat al vestíbul del Versus Teatre, que ahir no actuaria la principal i única intèrpret vocal d'aquest petit musical. En veure al programa de mà que cabia la possibilitat que actues una cantant "cover", se'ns va ocórrer preguntar a la persona que es cuida de la taquilla .... i així ens vam assabentar que no veuríem pas a Lu Fabré, de la que havíem sentit forces elogis a les xarxes socials. Potser això no ens va predisposar gaire a gaudir de ple d'aquest espectacle.

Un musical amb música d'Andrew Lloyd Webber i lletres de Don Black, que en un sol acte explica la història d'una noia anglesa que viatja als Estats Units buscant l'amor. Les seves aventures amoroses comencen a Nova York, passant per Hollywood i finalment retornant a Manhattan.

Lu Fabrés té un cover alguns dies del mes d'agost i nosaltres ahir dia 2 vam veure a l'escenari el debut d'una jove, Laura Miquel (que segurament actuarà també els dies 9,16, 23 i 24 d'agost), que si bé no ho va fer malament, quedava molt sovint "tapada" per la música, amb la qual cosa se'ns va fer força difícil entendre el que deia.

Malgrat tot, com a actriu ens va agradar, expressiva gestualment parlant, en un paper força difícil, perquè ha d'interaccionar i parlar amb personatges absents; entenem que amb el rodatge aconseguirà millorar el resultat global.

Tampoc vam tenir al piano a Joan Comaposada, director musical de la proposta i responsable dels arranjaments i en el seu lloc vam tenir a Maria Camps. La música en directe va sonar força bé, malgrat que com ja hem dit abans, en més d'una ocasió tapava la veu de l'única intèrpret vocal.

Podeu veure la nostra valoració original, clicant AQUÍ

03/08/2017
Hebert Parodi

En resum, que ha quedat llarg: no només en diumenge, digues-m’ho cada dia. De fet, quan més hi vaig, més repetiria.
Com dirien al cinema, dels creadors de –com l’enyoro- “Dies Normals” (Ferran Guiu, Marc Gómez i Joan Comaposada) arriba ara «Tell me on a Sunday». Tothom coneix a Webber, molts li retreuen (¡) la seva comercialitat, però en realitat, no és un autor gaire programat per aquí. Aquesta no és una obra fàcil. No ho va ser la seva creació, amb un (altre) desacord entre compositor i lletrista inicial (Rice, qui tenia massa al cap escriure per a l’Elaine Page, amb qui tenia una relació). A més, es una obra curta, per a un sol personatge, totalment cantada (que em pirra), minimalista gairebé considerant l’autor i que finalment es va ajuntar amb una altra obra d’ALW (Variations) per crear un espectacle híbrid, “Song and Dance”.
Més dificultats: no és un musical “facilón” sinó la història d’una noia anglesa als USA a qui veiem una i una altra vegada ensopegar amb la mateixa pedra de relacions que no acaben (ni comencen?) bé en un procés gens lineal d’autoconeixement, fins i tot vorejant la tragèdia. Canta a les seves parelles, a les ruptures, a sí mateixa, a la família… sense que veiem a cap altre personatge.
No és només una successió de cançons sinó que cadascuna exigeix una interpretació diferent (n’hi ha de fosques, satíriques, passionals, divertides, romàntiques, dramàtiques…), en un carrusel d’emocions continu.
La Lu Fabrés (chapeau!) s’enfronta, i per mi, se’n surt, a aquesta exigència enorme i aconsegueix que un personatge que no té perquè caure especialment simpàtic ens sigui proper gràcies a la seva interpretació. També, quina força -i no només vocal-, aconsegueix no quedar ofegada per la música en directe (gràcies, gràcies!!!) en un espai tan petit. Tres músics que sonen d’allò més bé, amb una partitura molt ben arranjada, que ha aconseguit que no soni tan tan ‘80s com l’original i (mania meva) que fins i tot m’agradi el saxo. Menció apart al disseny d’il·luminació (de vegades oblidem quant aporta) i una escenografia mínima i precisa. A youtube hi ha una versió del muntatge amb Sarah Brightman a Londres. Cert, té més de 30 anys, però es veu pobra comparada amb aquesta.
Només trobo a faltar una cosa: un bis amb Take that look off your face, una cançó que m’enamora des de fa anys, especialment cantada per la Marti Webb (els coros, sí, quecos a matar de l’original, ja els posaria jo al meu cap).

22/08/2017