Todo lo que necesitas para ir al teatro

A partir de 14,00€

Comprar Entradas

Cartelera /

Tell me on a Sunday (Diga-m’ho en diumenge)

Tell me on a Sunday (Diga-m’ho en diumenge)

Un monólogo musical sobre la búsqueda del amor a través de una de las mejores partituras de Webber.

Un musical de un solo acto que cuenta la historia de una chica inglesa que viaja a Estados Unidos buscando el amor. Sus aventuras amorosas empiezan en Nueva York, pasando por Hollywood y finalmente retornando a Manhattan.

Próximas actuaciones Ver todas las funciones (Calendario)

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    Hebert

    En resum, que ha quedat llarg: no només en diumenge, digues-m’ho cada dia. De fet, quan més hi vaig, més repetiria.
    Com dirien al cinema, dels creadors de –com l’enyoro- “Dies Normals” (Ferran Guiu, Marc Gómez i Joan Comaposada) arriba ara “Tell me on a Sunday”. Tothom coneix a Webber, molts li retreuen (¡) la seva comercialitat, però en realitat, no és un autor gaire programat per aquí. Aquesta no és una obra fàcil. No ho va ser la seva creació, amb un (altre) desacord entre compositor i lletrista inicial (Rice, qui tenia massa al cap escriure per a l’Elaine Page, amb qui tenia una relació). A més, es una obra curta, per a un sol personatge, totalment cantada (que em pirra), minimalista gairebé considerant l’autor i que finalment es va ajuntar amb una altra obra d’ALW (Variations) per crear un espectacle híbrid, “Song and Dance”.
    Més dificultats: no és un musical “facilón” sinó la història d’una noia anglesa als USA a qui veiem una i una altra vegada ensopegar amb la mateixa pedra de relacions que no acaben (ni comencen?) bé en un procés gens lineal d’autoconeixement, fins i tot vorejant la tragèdia. Canta a les seves parelles, a les ruptures, a sí mateixa, a la família… sense que veiem a cap altre personatge.
    No és només una successió de cançons sinó que cadascuna exigeix una interpretació diferent (n’hi ha de fosques, satíriques, passionals, divertides, romàntiques, dramàtiques…), en un carrusel d’emocions continu.

    La Lu Fabrés (chapeau!) s’enfronta, i per mi, se’n surt, a aquesta exigència enorme i aconsegueix que un personatge que no té perquè caure especialment simpàtic ens sigui proper gràcies a la seva interpretació. També, quina força -i no només vocal-, aconsegueix no quedar ofegada per la música en directe (gràcies, gràcies!!!) en un espai tan petit. Tres músics que sonen d’allò més bé, amb una partitura molt ben arranjada, que ha aconseguit que no soni tan tan ‘80s com l’original i (mania meva) que fins i tot m’agradi el saxo. Menció apart al disseny d’il·luminació (de vegades oblidem quant aporta) i una escenografia mínima i precisa. A youtube hi ha una versió del muntatge amb Sarah Brightman a Londres. Cert, té més de 30 anys, però es veu pobra comparada amb aquesta.

    Només trobo a faltar una cosa: un bis amb Take that look off your face, una cançó que m’enamora des de fa anys, especialment cantada per la Marti Webb (els coros, sí, quecos a matar de l’original, ja els posaria jo al meu cap).

    22/08/2017

Deja tu valoración

Tienes que estar registrado para poder dejar tu opinión. Puedes registrarte aquí, o puedes entrar a continuación:

Aceptar Este sitio web utiliza cookies propias para recopilar información que ayuda a optimizar su visita a la página web y cookies de terceros para recoger información sobre sus visitas y el uso de nuestra web. Vd. puede permitir su uso, rechazarlo o cambiar la configuración cuando lo desee. En caso de seguir navegando, se considerará que acepta el uso. Más información: Política de Cookies.