Teenage dream

Solo tres actores masculinos en el escenario, que interpretan los papeles de padre, madre e hija respectivamente, de una familia que parece inmensamente feliz y que tienen sus roles muy definidos, en la época de la adolescencia de su hija.

Toda la propuesta es excelente y diferente de todo lo que nosotros hemos visto hasta ahora… y creedme que hemos visto unas cuantas; la puesta en escena, el texto y las interpretaciones son realmente extraordinarias… y lo mejor es que entre risa y risa te vas dando cuenta de que nos están contando una realidad muy dura e hiriente. Teatro divertido, sí, pero que hace reflexionar seguramente mucho más que otras propuestas que a priori parecen mucho más serias.

El cartel del espectáculo ya lo avisa: Teenage Dream apuesta fuerte. Y no decepciona. En el Tantarantana encontraréis un espectáculo diferente y atrevido que con un lenguaje audiovisual y plagado de referencias pop pone sobre la mesa temas como la adolescencia, la paternidad, el modelo de familia o los fenómenos mediáticos. Teenage Dream es inteligente y descarada y os partiréis de risa si sois fans del humor absurdo o esperpéntico.

Todo un soplo de aire fresco que inaugura el Cicló (Ciclo de compañías independientes de Barcelona) que tendrá lugar en el Tantarantana este año.

Más información (en catalán)

Des dels anys vuitanta fins a l’actualitat, sembla que els adolescents han anat agafant una presència a la nostra societat cada vegada més destacada. Potenciats per fenòmens com la MTV, a poc a poc, el cinema, la literatura, la música i la televisió han dedicat més espai als productes dirigits a aquesta franja d’edat potencialment tan consumista. Al mateix temps, de forma intencionada o no, aquests mateixos mitjans han anat mostrant una imatge cada vegada més superficial i frívola dels joves. Teenage dream juga amb aquesta idea de forma intel·ligent, barrejant estètica kitsch, música pop i humor absurd, per fer una crítica mordaç de la banalitat dels seus valors i la hipocresia de certs patrons de comportament. L’entorn artificial de falsos somriures i colors alegres amb que els pares sobreprotegeixen els seus fills és també objecte de sàtira per deixar sortir, finalment, la violència que s’amaga sota aquests móns de cartró pedra. L’espectacle basa la seva estructura en la repetició, en un to que recorda sèries americanes com South Park, però acaba abusant de la seva pròpia essència, esgotant la proposta en ella mateixa. No obstant això, la posada en escena es prou llampant, cuidada fins al més mínim detall i tan meravellosament paròdica que gairebé val la pena només per la seva força visual. Potser calia portar una mica més lluny l’experiment en termes narratius, però com a declaració d’intencions, per la seva mala llet i contundència, resulta un exercici impecable.