Sunday Morning

Una hora i deu minuts de la meva vida que no recuperaré, així com el preu de l’entrada. Una obra que és un despropòsit. S’anuncia com a thriller (que és el que em va convèncer) i així comença, amb tòpics a dojo i imitació barata de sèries policíaques. LLavors es van introdir elements d’humor, cada vegada més ridículs (la noia que s’excita i per baixar la temperatura canta allò dels sant fermins) menys divertits, i et trobes que això vol ser, ara, un episodi de sitcom americana absurda, per tornar després al thriller i un personatge explica tota la resolució del cas ben rapidet. Cap sorpresa, cal element que et desperti.
Vaja, ni comèdia (acudits nivell: La meva ex s’ha casat amb el seu monitor de Pilates. Es deuen haver casat amb malles) ni thriller (el cas policial no atrau) ni barreja encertada d’ambdos gèneres. Les interpretacions no destaquen, suposo que amb un text tan fluix és impossible fins i tot per la Nausicaa. Sí, el Matamala ho fa bé, però és que és una altra vegada el mateix personatge de sempre.
Que el moment més entretingut hagi estat quan un actor en una corredissa ha relliscat i li ha agafat un atac de riure que ha encomanant als altres actors, ho diu tot.

Qué ha sigut de Carol Lopez. Aon ha anat a parar la autora de Res tornara a ser com abans,V.O.S, Germanes o Boulevard. Patètic Sunday Mornig aon res es creible, res arriba a ser sorprenent i com a thriller inversemblant, tampoc es comedia i menys drama.Tot plegat una barreja amb referencies que son un insult a la inteligencia davant de lo que estem veient i amb la facilitat de convertir una obra de relativa corta durada 70m amb una estona dificilment soportable. No salvaria res del espectacle, que mal sona aquesta paraula despres de lo vist, ni la interpretaçio de la bona actriu, Nausica Bonnín aqui fora de lloc, imagino desconcertada com la propia obra.Nomes lamentar que la bona i sabia gent de la Sala Fylhard hagin cedit el seu entrañable espai, sempre al servei de la calitat i sovint la innovaçio a aquest fetus en forma de peça teatral que mereixeria haber sigut abortat. Malgrat tot espero que Carol Lopez a segeixo admirant per la trajectoria anterior com autora i directora,en el próxim treball recuperi el seu nivell,com diu el refran castellá «quien tuvo retuvo».

Avui he sortit de la Sala Flyhard totalment decebut. Em costa creure que una persona, Carol Lòpez, que ha dirigit La Villarroel i obres com Germanes, V.S.O. etc..sigui l’autora d’aquest text, si es pot anomenar així, surrealsta, poc creïble i que no té cap ni peus.. No entenc tampoc com la Flyhard, una sala que sempre aposta per obres de qualitat, l’ha inclòs a la seva programació. La interpretació millor que m’ho salti, ja que l’únic que m’ha agradat, ha desaparegut de sobte i el seu nom ni figura en el repartiment ni surt al final a saludar. Poques vegades he mirat tant el rellotge com avui, doncs els setanta minuts se m’han fet eterns.

SORPRESA. És el que sembla busca l’autora i ho aconsegueix. Més enllà del thriller i esperar ser sorprès per qui és l’assassí, et sorpren els girs que hi ha a la relació entre els protagonistes (en poc més d’una hora!), els canvis entre generes thriller i humor…
Obra ideal per la sala Flyhard, l’espectador està dins de l’obra i la tensió t’invaeix.
Fer dels crédits un altre motiu de sorpresa, és un encert.
Tot un homenatge als thrillers policíacs, ple de … tòpics? Semblen haver-hi, però…

Despres d asistir a la previa de dissabte dir que vaig sortir content de l Obra. El teatre de proximitat de la Sala FlyHard ajuda molt i com no els seus actors Nausicaa Bonnín i Isak Férriz… Brillants.
Una obra que barreja l argument policiac amb notes de thriller…. i pincellades d humor en la dosi justa