Sí, pero no exactamente

La contacontes Sandra Rossi és una argentino-catalana que es mou entre dos mons i dues llengües, us sona això? Utilitza el bilingüisme d’una manera sàvia i així ens explica la seva vida, començant enrere, molt enrere, pels besavis napolitans, sicilians i calabresos però, especialment, pels catalans emigrats a Argentina. I repassa la seva infantesa, l’escola, els amors i les amistats... És una mestra administrant el registre i el tempo; sap quan toca fer riure i quan toca emocionar, quan s’hi ha d’afanyar i quan s’ha d’entretenir i a més és molt expressiva tota ella, amb la cara, amb el cos i amb la veu. Si quan éreu petits us embadalíeu escoltant contes, i ara de grans encara us en hi caben uns quants més, aneu a veure-la i escoltar-la. És un bon consell.

L’art d’explicar contes és una de les tradicions orals més arrelades a la nostra cultura i l’entorn familiar. Actualment, moltes biblioteques, teatres i centres culturals s’estan dedicant a recuperar aquesta disciplina on actrius com Sandra Rossi comparteixen amb els més petits històries que, antigament, acostumaven a transmetre les nostres avies. Sí, pero no exactamente trasllada hàbilment al món dels adults aquesta figura de narradora per relatar un viatge iniciàtic des de la infància fins l’actualitat, de Buenos Aires a Barcelona. Rossi realitza una tasca excel·lent a l’hora de captar l’atenció del públic amb les seves anècdotes, reflexions i records. A més, demostra ser una cronista excepcional del que significa marxar del teu país i adaptar-te’n a un altre. La radiografia de la societat catalana vista sota el seu particular prisma d’ironia i tendresa és la millor part de l’espectacle. En canvi, la primera part, plena de referents argentins resulta més difícil d’apreciar pel públic d’aquí, tot i que també conté grans moments com el seu primer amor, la descripció de la seva família o la paròdia del personatge televisiu anomenat “el Caballero Rojo”. Més profund del que aparenta, en resum, no només commou i diverteix, també és una defensa (potser involuntària) del valor del monòleg teatral que, darrerament, ha quedat una mica relegat darrera de gèneres més populars.