Pensem. (Pausa). A la merda!

Un espectacle que ha estart escrit i dirigit per Manel Dueso.

L’obra és una coproducció de Jeloudoli i la companyia La Imprevista, que amb aquest espectacle inicia el seu recorregut. Impulsada per Manel Dueso i les actrius Lluïsa Castell i Àurea Márquez, la companyia, que acaba de néixer, ja prepara el seu segon espectacle.

Sis personatges que interpreten Manel Dueso (Loli, Met i Blas) i Miquel Malirach, (Lali, Mat, i Neny) i la protagonista femenina, l'actriu Carme González que és la mestra de cerimònies, com a Peggy i dona entrada a cadascuna de les setze peces breus que componen l'espectacle. Ella interpreta altres personatges, com Leli, Simone de Beauvoir, Wendy, ….

Un espectacle que el mateix Manel Dueso ha definit com un espectacle d'una idiosincràsia    irreverent i transgressora, “és una joguina escènica, volem recuperar el joc en el teatre, un joc que a vegades pot ser cruel, ingenu, malvat, generós…”. Setze peces que transiten per pensaments, reflexions i actituds compartides per bona part dels espectadors.

L’espectacle afirma Dueso, és un disbarat, una gran gamberrada, que es pot comparar a les vivències que podem tenir en un parc d’atraccions, amb contínues pujades i baixades emocionals. Ens va informar que té algunes referències al món de Samuel Beckett, especialment a “Tot esperant Godot” i es deixa influenciar per autors com Pinter, Eduardo de Filippo, Ionescu o Brossa.

PENSEM.(pausa).A LA MERDA!, és una proposta d'una gran comicitat que ens porta al terreny de l'absurd, sense perdre en cap moment l'oportunitat de criticar, denunciar o reivindicar temes de la nostra actualitat ....

A la Mar Mediterrània ja no es pesquen peixos (Met i Mat), en clara referència al greu problema de la crisi dels immigrants al Mediterrani ....

A Barcelona podem trobar pakistanesos, indis, senegalesos, polonesos, xinesos, bolivians ...  (Loli i Lali), potser no cal pujar a un creuer per conèixer diferents cultures ... en referència a la diversitat cultural de la nostra ciutat derivada dels fluxos migratoris .....

... ó la conversa entre dos joves (Blasi i Neny) que es comuniquen amb els mòbils asseguts en el mateix banc sense adonar-se.

Parlen de la precarietat laboral, de la impossibilitat de plorar (les llàgrimes han marxat de vacances !!!), de la sanitat pública, de la independència de Catalunya, de Donald Trump, dels morts a les cunetes, de les pensions, de la família Pujol - Ferrusola, d'Andorra ..... i per fer-ho utilitzen l'humor en totes les seves variants amb una gran dosi de llenguatge poètic.

Un enorme treball previ de recerca i selecció. Una posada en escena d'una gran agilitat, amb uns canvis d'escena ràpids i ben lligats, on juga un paper fonamental la música i l'espai sonor de Bàrbara Granados. Magnifica l'escenografia de Sebastià Brosa i Mallu Duben, el vestuari i maquillatge de Núria Llunell, i la il·luminació de David Bofarull i Xavi Garcia.

Com ells mateixos conclouen, "estem contents, encara que no sigui veritat".... . I continuem esperant Godot, que avui no vindrà.

Una proposta magnífica, d'un humor que efectivament fa "pensar" i molt .... a la sala i també quan marxem del teatre. Un espectacle molt i molt recomanable, que es podrà veure a l'Off de La Villarroel dissabtes i diumenges fins al 2 de febrer.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

La primera escena me transportó al conocido dúo cómico Vani Manili. Y no es porque uno de los componentes del grupo (Miquel Malirach) estuviera en el escenario sino que el tipo de humor era muy parecido al que vimos en el teatro Principal de Barcelona hace unos dos años con la pieza “Lo nostre no funciona” junto con Jofre Borràs.

En esta ocasión Manuel Dueso ha escrito y dirigido esta deliciosa pieza teatral en la que se presentan 16 situaciones medio absurdas y verdaderamente reales utilizando el humor en todas sus vertientes: negro, inglés, escatológico, poético, absurdo pero siempre inteligente. Y es esto lo que da sentido y prestigio a la obra. No es nada fácil hacer humor de los problemas que vivimos cada día, de los disparates que estamos soportando tranquilamente, de las desgracias que están sucediendo no muy lejos de aquí, de las pérdidas actuales y futuras. Y cómo no es fácil, Dueso ha optado por un lenguaje que recuerda el teatro del absurdo, a Ionesco o Beckett. En un momento de la obra, los dos actores están callados, pensando y uno de ellos pregunta: ¿A qué hora dices que vendrá Godot? Me he reí yo sola. Y es esta la gracia de este humor, que cada uno puede tomar la parte que quiera. Lo mismo pasa con los mensajes que en la pieza se expresan. Son reflexiones que las puedes tomar como una degustación, como un aperitivo de tapas diversas. Y es también por esto que no es una comedia de risa. El público no podía estallar en carcajadas porque detrás del humor hay un texto lleno de contenido dramático.

Aunque a veces el texto es demasiado explícito para mi gusto, hay fragmentos de una poesía indescriptible que te llegarían hondo si las escenas no se sucedieran con tanta rapidez que no puedes llegar a recrearlas. Estos pequeños momentos justificarían una segunda vuelta a la obra o conseguir el texto para poder leerla.

La combinación de actores y actriz es magnífica. Manuel Dueso muy conocido por el público por su participación en series televisivas demuestra su gran versatilidad. Fue cofundador de la Sala Beckett, fue uno de los protagonistas de Ñaque, de Sanchís Sinisterra y por tanto, no puede evitar este tono Becckiano que le ha dado a la obra.

Bien acompañado de Miquel Malirach y Carme González forman un trio que representan 6/7 personajes. Los cambios rápidos hacen que las escenas estén magníficamente entrelazadas entre sí y esto es gracias a la escenografía de Sebastià Brosa y Mallu Duben, la música y espacio sonoro de Bárbara Granados y el diseño e iluminación de David Bofarull y Xavi Garcia.

En medio de tanta oscuridad y desencanto, el humor nos muestra la ternura de la humanidad.

“Pensem” és un espectacle còmic-humorístic, irònic i sorprenent, escrit i dirigit per Manel Dueso, i interpretat per Carme González, Miquel Malirach i Manel Dueso.

Pensem i reflexionem de la mà de tres actors que es desdoblen en més d’un personatge. Personatges que van i venen durant les 16 escenes de la que està format aquest joguet escènic. Ells són en Mat i el Met, la Loli, la Lali i la Leli, la Neni i en Blasi.

Les escenes estan numerades tot i que no segueixen cap ordre numèric. Podem passar de l’escena número 17 “L’amor mòbil” a l’escena número 8 “A cal dentista”, a l’escena número 46 “La sanitat pública”, ...., així successivament fins arribar a l’última escena, que curiosament és l’escena número 1 “La terra és xata”

Pensem i reflexionem

La música serveix per començar i acabar cada escena. S’escolta swing, Jazz, blues, havaneres, rumba, flamenc, copla, ranxeres, bandes sonores de pel·lícules que han fet història, com “Verano azul”, “Casablanca”, ““2001: odisea en el espacio” i “La vida es bella”, per anomenar unes quantes.

Pensem i reflexionem

A “Pensem” no queda cap tema dins del calaix. És una constant crítica del món on vivim. Sobre el que fem i no fem. De manera irònica i intel·ligent, fent ús de la poesia, la literatura i les cançons. Textos adaptats a melodies conegudes, poemes i fragments de textos de grans autors de la literatura clàssica, poemes de collida pròpia i jocs de paraules. Marina Rosell, Camela, Rocio Jurado, Amy Winehouse, L’Emigrant, Beckett, Pinter, Calders, Brossa, Joan Maragall,...

Pensem i reflexionem

 “Pensem” ens fa reflexionar sobre els immigrants que moren en la mar Mediterrània, sobre l'ús de les aplicacions i les xarxes socials, sobre la sanitat pública, les pensions i els bancs, sobre la moda naturista, el consumisme i les maleïdes obres, sobre la culturapatitis i el futbol. Escenes, esdeveniments i diàlegs que ens parlen de les guerres, de la venda d’armes, del racisme, del canvi climàtic, de la violència en totes les seves formes (violacions, maltractament, violència policial) i de la corrupció de l’esglesia. “Pensem” parla de la nostra terra i la nostra cultura, de la independència, de la memòria històrica, dels morts a les cunetes i de la Batalla del Delta de l’Ebre, dels bombardejos, dels fills de la democràcia, del dia de la hispanitat i de les votacions.

Una melodia “La vida es bella”

Pensem i reflexionem. Pausa. C’est la vie. A LA MERDA!!!