Peggy Pickit veu la cara de Déu

Un text de Roland Schimmelpfennig, autor de qui ja havíem vist "EL DRAC D'OR" ara fa tres anys i que a nosaltres ens va agradar molt, però que va generar opinions controvertides.

Creiem que amb aquesta proposta de "LA PEGGY PICKIT VEU LA CARA DE DÉU" passarà exactament el mateix. En la línia d'aquest dramaturg alemany, l'obra està estructurada com un collage amb moments totalment surrealistes. Un autor que no ens deixa actuar només com a espectadors, sinó que ens implica en la seva història, amb els actors que s'adrecen directament a nosaltres des del moment zero de la representació.

Aquesta obra va ser estrenada al Deutsches Theater de Berlín en 2010. Ara arriba a El Maldà en una traducció d'Anna Soler Horta i sota la direcció d'en Moisès Maicas (ambdós van traduir i dirigir el Drac d'Or).

Liz (Nuria Cuyas) i Frank (Xavier Frau) viuen còmodament en una casa amb garatge, ell és metge, ella no treballa i se n'ocupa de la filla que tenen en comú, la Kathie de cinc anys.

Carol (Lluna Pindado) i Martin (Oscar Jarque) són parella, són metges i han estat a l'Àfrica durant sis anys dedicats a tasques humanitàries. Ara han hagut de tornar fugint d'un país en guerra. Estan malalts de sida i no tenen ni feina ni casa. Van deixar enrere a l’Annie, una nena malalta que en certa manera havien afillat.

Tots quatre tenen la mateixa edat, 41 anys,  i eren amics de la facultat. Però ara les relacions han canviat, el temps i la distancia han obert entre ells un abisme difícil de saltar. La incomprensió dels uns vers als altres queda patent des de bon començament. I tampoc és millor la relació entre els membres de cada una de les parelles.

Frustracions, somnis no complerts, realitats no desitjades, acusacions, falses alegries, infidelitats, enveges, angoixes, pors,  … tot va desfilant davant nostra amb una gran cruesa.

L'autor, a l'obra volia mostrar les cares de les dues realitats a través de les dues nenes, l'Annie vivint en un poble africà i la Kathie vivint en una ciutat occidental. Veiem les nenes però només des dels ulls dels adults que les coneixen i a escena estan representades per dues nines, la Peggy Pickit la nina de plàstic del món occidental que és un regal per a la nena africana, en tant que Avanni és la nina de fusta africana regal per a la nena occidental.

El destí incert de l'Annie, malalta de sida i que necessita medicació per sobreviure, posa de manifest el sentiment de culpabilitat de la societat occidental que es veu/creu incapaç de fer res per canviar una realitat crua i complicada. La malaltia de la SIDA,  com un mal que tenim encotillat dins les fronteres del continent africà, però que pot entrar dins la nostra societat benestant.

L'autor utilitza la repetició d'escenes, fet gens habitual en el teatre, repeticions que es poden comparar a les imatges dels gols en un partit de futbol que veiem repetidament; això ho fa perquè l'espectador vagi analitzant l'escena en cada reiteració, cada vegada amb més profunditat i la pugui reconstruir des de diferents punts de vista i per si mateix, en la seva ment el que està passant davant seu. Aquí no es tracta de cap gol, però si d'una bufetada a la cara.

Una posada en escena sorprenent, de la que no volem desvelar res més; ens ha agradat i dóna força a un text que s'ha de pair i que convida a la xerrada posterior.

Si desitgeu llegir l'apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ

Vam conèixer Roland Schimmelpfennig gràcies a l'extraordinari muntatge que el propi Moisès Maicas va fer de "El Drac d’Or" al Teatre Akadèmia. Tant en aquell cas com en el de "Peggy Pickit", l'alemany capgira totes les convencions teatrals per parlar-nos de dues parelles que es retroben després d'uns anys de no veure's. Una ha viscut una vida convencional i l'altra, en canvi, ha estat a l'Àfrica treballant com a metges. El xoc entre les dues experiències generarà tensió entre els quatre amics.
El joc subversiu que proposa l'autor, en forma de repeticions incessants d'algunes parts del text, de versos que són cantats en lloc de dits o de discontinuïtat de les accions, és recollit per Maicas, poc amic del teatre més naturalista. El resultat, però, no és reeixit en aquest cas. Hi ha excés d'aparts, que afecten al ritme de la representació i l'alenteixen sense necessitat. La feina dels actors és víctima d'aquestes aturades que són innecessàries perquè l'efecte redundant i reiteratiu que persegueix el text ja s'aconsegueix amb la repetició de frases idèntiques durant tota l'obra. Probablement, a mesura que passin els dies i les representacions, els actors i el director afinaran el ritme que, ahir, va ser un llast per al muntatge i un obstacle per a l'espectador.