Peccatum: Toni Gomila

Produccions de Ferro és una companyia teatral mallorquina, dirigida per Toni Gomila, que vaig tenir el plaer de descobrir fa uns anys amb l’espectacle “Acorar”, un muntatge escrit i interpretat pel propi Toni Gomila i dirigit per Rafel Duran, que es va poder veure a La Seca Espai Brossa en tres ocasions, la última no fa ni una setmana.

“Peccatum” és un espectacle de creació col·lectiva de Toni Gomila, Catalina Florit i Joan Miquel Artigues, escrita per Toni Gomila i interpretada pel mateix actor i l’actriu Catalina Florit.

“Peccatum” és la part “censurada” de caire verdosa, inconvenient i irreverent d’un recull de rondalles mallorquines populars, que es conserven gràcies a l’esforç i dedicació de Mossèn Antoni Alcover.

Alcover tenia per norma arreplegar tot el material oral possible i anotant-lo en un llibret de notes, amb la finalitat d’arribar a ser publicats, per que romanguessin inèdits tal i com havien estat contats oralment generació rere generació .

Les rondalles mallorquines formen part de la identitat cultural de les Illes Balears, i són de gran importància tant com a document folklòric, com a gènere narratiu dins la literatura oral .

Si us acosteu a La Seca, el que veureu a l’escenari és un repertori de contes eròtics, pornorondalles, rondalles verdes i pecadores, rondalles irreverents i inconvenients, rondalles brutes i malicioses, fragments i retalls de contes populars mallorquins, interpretats en clau d’humor, de manera elegant lluny de la grolleria i mal gust.

Toni Gomila i Catalina Florit ens interpreten de forma magistral a un munt de personatges seguint les formes típiques de les rondalles ( repetició de fets, onomatopeies, frases fetes, refranys,...). Amb un estil narratiu i interpretatiu propi, ens endinsen en mig d’històries d’adulteri, de desig, seducció i insinuació.

Tal com diuen els mallorquins “A les rondalles, els qui saben escoltar aconsegueixen arribar al punt més alt independentment de quins són els seus orígens o de quines dificultats han trobat en el camí”.

 

Entre mirades i insinuacions, amb gràcia i delicadesa,  hem gaudit d’algunes contarelles com “Mirando","Dos patrons i una patrona", "Una al·lota de pèl arreveixinat", "Una gírgola que dugué coa", "En Juanet de l'Onso", “Na Marieta i es gegant",... D’elles en podem treure nombroses lectures: entreteniment, transmissió de cultura, educació, i valors morals com poden ser el respecte, la paciència, la humilitat, la valentia o la intel·ligència.

 

Per mi és un imprescindible, tot i que en Toni Gomila ha intentat lligar amb el meu marit :)

Bon començament de temporada !!!

Entrem a la sala on les cadires estan disposades en forma circular al voltant d’un petit “escenari” també rodó. Una posada en escena de Joan Miquel Artigues que permet una gran proximitat amb el públic. Fum i foscor per iniciar l’espectacle.

Un recull de rondalles mallorquines, vicis i pecats presents en la cultura popular que aquests dos actors ens han presentat d'una manera que el gest més groller sembla elegant i les irreverències passin desapercebudes o no ho semblin. Ens presenten un mostrari de rondalles per valorar el que per Mossèn Alcover era pecat, el que tapava i el que mostrava sense pudor, aquelles coses que el poble considerava correctes i les que no, d'allò que era considerat obscè i ara ens fa riure.

Toni Gomila (Acorar i Al nostre gust) i Catalina Florit (Homenatge) han jugat amb nosaltres, ens han fet riure i ens han deixat literalment bocabadats davant d'un llenguatge que sembla creat per explicar històries. Amb una gran expressivitat gestual, una posada en escena molt senzilla i divertida i un estil narratiu propi, ens porten al món de les rondalles mallorquines que formen part de la identitat de les Illes Balears.

Hem gaudit molt d'aquesta proposta escènica, malgrat que la utilització de la llengua tal com es parlava llavors, en alguns moments ens ha allunyat de la seva comprensió en la seva totalitat.

Per llegir el nostre apunt original només heu de clicar AQUÍ

Las leyendas son, por definición, sabiduría popular concentrada, y la mejor forma de disfrutarlas es mediante la narración oral, que es como fueron concebidas. ¡Si a esta narración le añades la técnica actoral de dos artistas como Toni Gomila y Catalina Florit y, encima, la elección de leyendas va aliñada de todo tipo de conductas reprobables, el resultado es un espectáculo que nos habla de los nosotros de hoy con palabras de ayer (y mallorquinas, en este caso!), que nos hace reír, nos hace pensar y nos demuestra que la sabiduría popular se equivoca poco porque nosotros, a pesar de nuestros iPhones, no hemos cambiado tanto. ¡No os la perdáis!

Más información en Somnis de teatre

(...) volem fer l'inventari, tot lo complet que sabrem, de la riquesa, de l'opulència imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismes i formes té escampada i espargida la nostra llengua (...)

Mossèn Antoni Maria Alcover escriu això al seu Diccionari de la llengua catalana. Lletra de convit, i és escaient per entendre l'espectacle que Produccions de Ferro presenta aquests dies a La Seca amb dramatúrgia de Toni Gomila i interpretacions del mateix Gomila i Catalina Florit. El de Manacor és reincident a la sala del carrer Flassaders on hi ha fet tres estades per dir el seu Acorar, que ha esdevingut un fenomen que no hem de cansar-nos de recomanar si segueix girant.

Peccatum és la posada en escena d'un recull de rondalles que el Mossèn Alcover va arreplegar durant anys "per salvar-les del naufragi". Històries eròtiques, amb més i menys intensitat, que defugen el mal gust però no estalvien bruteses. En aquest sentit, esdevenen un contrast necessari amb el sexe a distància tant del segle XXI i reivindica allò que el poeta deia: "Això del sexe, si no embruta...".

Gomila posa el focus, amb encert, en la dimensió popular de les rondalles. Actor i actriu ens recorden en més d'una ocasió durant l'obra que aquelles van ser escoltades pel Mossèn i que aquest va transcriure-les (és evident que hi va passar el ribot estilístic) per preservar les particularitats del català de les Illes i amb la voluntat de descentralitzar pel què fa a allò lingüístic la política barcelonina. Així, la fisicitat de l'espectacle, el seu to de gresca i d'una sexualitat alliberadora i refrescant (tot i l'escalfor) és puntuat per les referències a assumptes gramaticals i de lèxic que remeten al Diccionari Valencià- Català- Balear de l'autor, del qual la cita inicial n'és un extret.

Gomila imagina una rotllana que escolten el contacontes al centre, i articula les escenes a partir de la cerca del popular ("On és el popular?").Potser es troba a les entranyes, al dins nostre, a l'eco d'un dels moment d'expressió més íntima que tenim els humans. El llenguatge de la sexualitat, el llenguatge de l'amor potser són la veu del poble.

No us perdeu Peccatum, la festa del sexe i dels sexes, i la necessitat de fixar com l'han dit els nostres avantpassats.

Toni Gomila continúa el trabajo de recuperación del lenguaje balear que ya inició con Acorar, monólogo sobre el cambio de la sociedad tradicional mallorquina que lleva años en cartel y que ha girado a nivel nacional e internacional.  En esta ocasión, el creador se une a su compatriota Catalina Florit para hacer una recopilación de los cuentos populares que hace más de 3 siglos el padre Alcover decidió no incluir en su particular recopilación por mostrar la parte más negativa de la sociedad: Violación, corrupción, abusos infantiles… Escenas que aún a nuestros ojos parecen fuera de lugar y políticamente incorrectas.

Cuando pensamos en la cantidad de textos existentes, uno no puede evitar preguntarse si realmente esta recuperación de textos es necesaria hoy en día. A parte de la riqueza de vocabulario, que te obliga a estar bien atento para no perderte nada, poco más tienen que enseñarnos unas historias excesivamente cortas que son poco más que planteamientos de desenlace repentino.

Por otro lado, el espectáculo es muy bueno en cuanto a interpretación y puesta en escena. Gomila y Font desprenden energía por cada poro de su piel, con una compenetración perfecta. En sus narraciones, los actores discurren por una coreografía llena de movimientos gráciles, atrevidos y picarescos, con una canalla y constante interpelación al público que se gana todas las carcajadas. El uso del sonido, la escenografía absolutamente minimalista y los efectos  lumínicos son un elemento más en la consecución de un montaje bello y poético, aunque de contenido de dudosa trascendencia.