L’amansi(pa)ment de les fúries

No hi ha major referent en l’escena shakespeariana que, valgui la redundància, Parking Shakespeare, icònics i aclamats per apropar i representar les obres del (cito textualment) «dramaturg més gran de tots els temps» a l’aire lliure, fent-se seva el Parc de l’Estació del Nord i el públic barceloní any rere any.

Aquest cop, en un despullat escenari de La Villarroel, captiven des del primer minut amb una trencadora i entusiasta versió de L’amansiment de la fera. Una adaptació que fa focus en la mesquina perspectiva masclista i el constant classisme que acompanya la biblioteca sencera de títols de l’autor, i amb una fúria creativa, elegant i fins i tot poètica, li canta les quaranta i reivindica el feminisme des d’un hipnotizant «despertar» de les pròpies protagonistes. El segell inequívoc de la companyia és present en tot moment: naturalitat i senzillesa, sarcasme, molta comèdia i unes interpretacions corals, còmodes i molt equilibrades.

Ai las, Shakespeare, si sabessis la que et tenen preparada a La Villarroel.. Endavant les atxes!

Buenisima obra,reinterprentando a shakespeare,divertida,amena y los actores fabulosos.No o la perdais estos dias en la villarroel,de lo mejor en cartel.Bravo a la compañia¡¡¡¡¡¡

Aquest any he canviat el parc de l’Estació del Nord pel Teatre Grec aprofitant que Parking Shakespeare i com a cloenda del Grec d’aquest any ahir ens van brindar l’oportunitat de veure les dues obres una seguida de l’altra. Tot i que el parc de l’estació m’encanta, la posada en escena al Grec amb l’aforament limitat a set files d’espectadors, com el parc més o menys, i amb el silenci que s’hi respira, guanyi en sonoritat evitant els sorolls inevitables que té el parc.

La primera va ser Titus Andrònic en versió i direcció d’Israel Solà de la tragèdia de Shakespeare i que era la primera vegada que la companyia representava aquest gènere. Ens parla de traïcions i venjances motivades com no podia ser d’una altra manera per l’afany de poder i l’enveja i que deriva en una violència extrema i en la qual no falten mutilacions, violacions, decapitacions, vaja que com es deia abans, mor fins l’apuntador. Per mitigar aquestes accions violentes Solà i sortint-se del text ha incorporat alguns tocs d’humor que em van resultar encertats. Com sempre unes magnífiques interpretacions incorporant nous actors i actrius als ja veterans de cada any.

I després d’un descans pels jardins toca veure la segona proposta. En aquest cas aquesta comèdia que ha versionat i dirigeix ​​Carla Rovira. Que el patriarcat, el classisme i el masclisme és present en totes les obres de Shakepeare de tots és sabut. I Rovira clara defensora dels drets i igualtat de la dona, ja ens ho va demostrar amb Matria o AüC. li ha donat la volta al text i de forma molt però molt divertida i fent constants referències a temes molt actuals converteix el text en un al·legat al feminisme i classisme, aquest últim representat per dos criades una blanca i una negra que recreen moments boníssims. Genial la figura de Shakespeare assegut a la primera fila durant tota la representació i que s’aixeca indignat dient que allò no és el que ell ha escrit. Al igual que Titus però amb diferent repartiment, unes interpretacions de tots sense distinció, magnífiques.

Felicitats pels de 10 anys de Parking Shakespeare i que seguiu per molts més.