Novecento, la llegenda del pianista de l'oceà

I això és el que passa a La Seca amb Novecento, el monòleg que Baricco va escriure l’any 94, una fantasia sobre un nadó abandonat en un vaixell de línia entre Europa i Amèrica, que creixerà en el barco i mai posarà els peus a terra ferma, però no tot és fantasia. Es parla de l’emigració de principis de segle XX i principalment d’una amistat i una admiració, tot en boca del trompetista del Virginia, el transatlàntic que fa la línia per l’Atlàntic. Genoveva Pellicer com a directora, Pep Jové com a actor i Paco Azorín com a escenògraf i il·luminador, han fet una filigrana, puntes de coixí i cal felicitar-los per la excel·lència. Bravo. Penso que estem davant d’un premi Butaca de la propera edició.

A vegades en els muntatges petits, íntims podem trobar petites joies. I això és el que m'he trobat amb Novecento. Amb una escenografia minimalista ha recreat tot un viatge. Una tela, una projecció i poc més. I amb tot això, ens transporta en una petita història a través d'un viatge per l'oceà.

La vida del pianista sempre és a la ment del narrador, i com a tal ens presenta com un petit viatge. Un pianista que no va tocar mai terra. Es en aquest viatge on les seves paraules llisquen com les mans del protagonista en les tecles del piano.

Cada paraula, és com els dits que es posen sobre una nota del teclat, encertada i que entre totes elles componen el Ragtime de la història. Podem dir que esta tot ben estudiat per que l'espectador no perdi el fil. I el treball de Pep Jové ho aconsegueix.

Moments màgics com al final de l'obra on tota la història entra en la maleta, un final molt poètic. L'únic la conversa del final de l'obra, no era necessari i  trenca una mica.

Més sobre l'obra

Los espectadores barceloneses tenemos una nueva oportunidad de reencontrarnos con la narrativa poética de Alessandro Baricco. Esta vez se trata de Novecento, un cuento concebido para ser narrado en forma de monólogo y que nos llega de la mano de un Pep Jové que representa con pasión, credibilidad y buen oficio esta preciosa historia. El texto nos llega envuelto con una escenografía muy bien lograda y una sala de dimensiones reducidas que contribuyen a crear un clima de intimidad ideal para saborearlo.
Novecento cuenta la vida de Danny Boodmann T. D. Lemon Novecento, un pianista que nació, vivió y murió en un transatlántico. Una historia que encanta y maravilla, hasta el punto que por instantes desearía que fuera real y no sólo fruto de la imaginación del autor. El narrador es un trompetista, compañero de banda y amigo del protagonista, que comparte con el público las confidencias de este genial pianista que nunca tocó tierra.

Baricco sempre ha inspirat força a la gent de teatre. Tot i que aquest Novecento està basat en un monòleg creat especialment per a escena, fa poc també es va adaptar al llenguatge teatral la novel·la Oceà, i ja fa uns anys Lluís Soler, Jordi Boixaderas i Marta Marco van fer una lectura dramatitzada de la seva particular versió de La Ilíada. És més, aquest monòleg que ens ocupa avui no és la primera vegada que es representa a casa nostra, ja que es va poder veure en una proposta del grup basc Tanttaka Teatroa i també a mans de l'actor Jordi Bosch.

En aquesta ocasió tenim la oportunitat de veure un muntatge petit, íntim, fet amb pocs recursos i un gran respecte. La veritat és que amb molt poca cosa ens transportem al món que l'autor crea amb bellíssimes paraules. Una tela penjada, quatre  projeccions i molt poc atrezzo són més que suficients perquè l'actor Pep Jové -un veterà que hauríem de veure més sovint pels nostres teatres- desplegui el seu ofici i ens faci passar volant els 60 minuts d'espectacle. Recomanat pels que encara s'enamoren de les bones històries, i també per a aquells que gaudeixen amb un teatre senzill i imaginatiu.