Negrata de merda

La Pulpe Teatro presenta en el Tantarantana su producción Un negrata de merda, un texto de Denise Duncan que pone de relieve las escenas de microviolencia que se dan a diario en nuestra sociedad y que, muy a menudo, no son denunciadas.

El texto de Denise Duncan trata, a partir de una situación anecdótica (una niña insulta a un niño negro en el patio del colegio llamándole “negrata de mierda”), de desarrollar un amplio abanico de situaciones y de zonas moralmente cuestionables para hacer reflexionar al espectador. Pese a la seriedad del tema, el texto permite escenas de humor e incluso contrapuntos cómicos que liberan tensión y funcionan muy bien. Escénicamente, la propuesta es interesante. Los protagonistas de la acción dramática (los niños) no aparecen, sino que se trata de una sucesión de encuentros entre los padres de ambos, haciendo así que el conflicto escénico no se quede en lo infantil, sino que el público vea cómo trasciende a la anécdota y se convierte en algo mayor.

El elenco (Dani Arrebola, Catalina Calvo, Anna Ferran, Salvador Miralles y Mar Pawlowsky) hace un gran trabajo, consiguiendo que el público pueda verse reflejado en sus acciones, sus sensaciones, sus respuestas, razonamientos… Tanto el texto como la actuación del elenco son muy notables, y consiguen darle un gran interés a la acción dramática y al desarrollo filosófico que se plantea acerca de cuan racista puede ser una persona indirectamente.

La representación tiene algunos momentos que desconciertan (un abuso, a mi parecer, de los recursos audiovisuales; o una escena final que quita importancia al clímax de la escena inmediatamente anterior), pero, en su totalidad, es muy recomendable además de necesaria, ya que provoca una reflexión posterior interesante y constructiva acerca de nuestro comportamiento y de todo aquello que no deberíamos permitir.

Denise Duncan, autora i directora de l’espectacle, ens parla de la violència, i de la necessitat de parlar i escoltar.

El públic estem col·locats dalt de l’escenari rodejant l’espai escènic. Duncan busca la màxima proximitat amb el públic per fer encara més efectiu el seu missatge.

Els personatges de l’obra són set : en Nick i l’Anna, que tot, i que són els principals protagonistes no surten a escena, els pares d’en Nick, l’Andrea (Ana Ferran) i en Pol (Dani Arrebola), els pares de l’Anna, la Laura (Mar Pawlowsky) i el Joan (Salvador Miralles) i Maria una periodista (Catalina Calvo).

 

“Jo no sóc racista, però...no m’agradaria que la meva filla es cases amb un moro”

“Jo no sóc racista, però...si no li agrada això que se’n vagi al seu país”

“Jo no sóc racista però...la xineta és bufona”

“Jo no sóc racista, però m’agradaria fer-m’ho amb un negre”

 

La veritat és que “Negrata de merda” ha fet que em plantegés un munt de preguntes.

Hi ha racisme a tot arreu?

Tenim tots un punt de racistes?

El racisme, la xenofòbia, són inherents a la societat?

La gent que és racista, ho és irracionalment?

Sóc racista?

 

“ Negrata de merda” parteix d’un insult racista que l’Anna, una nena de cinc anys, fa en Nick, un company de la seva classe. De fet Denise Duncan ho va viure en pròpia persona.

I em segueixo fent preguntes.

És possible que una nena de cinc anys sigui conscient del que diu?, o és el resultat d’allò que escolta a casa seva?

Hem d’ignorar l’incident?, fer veure que el que ha passat, ha passat, o n’hi ha prou en dir que és “cosa de nens”

És possible que els nens ho resolguin tot sols?, o és cosa de l’equip escolar qui ha de buscar solucions?

Els pares de l’Anna no volen entrar en raó. A mida que avança l’obra ens adonem que el pare de l’Anna a part de ser racista és una persona discriminatòria, masclista i xenòfoba.

Comencen els retrets, els atacs, les paraules agressives i despectives, les amenaces, els suborns i els atacs personals, els dubtes, les pors i les inseguretats. Cauen les caretes. Si en un principi quedava clar qui eren els racistes, a mida que avança la història, ens adonem que els altres tampoc són tan innocents. La discriminació pot ser subtil, però no per això deixa de ser-hi.

Afanyeu-vos a compara les entrades, no sigui que us quedeu sense!!!

 

****/*****

Una producció de La Pulpe Teatro que forma part d’El Cicló, del Tantarantana. I abans-d'ahir dijous vam poder anar a veure la representació.

Aquesta proposta que es va estrenar el mateix dimecres, ha  obtingut el premi de teatre “Ciutat de Manacor Jaume Vidal i Alcover 2018” i el text ja ha estat publicat per l’editorial Món Llibres.

Una proposta escrita i dirigida per Denise Duncan (Costa Rica, 1979), afrodescent, que viu a Barcelona des del 2005 i és cofundadora de la companyia La Pulpe Teatro, creada en 2011, i als que nosaltres vam conèixer amb "Absentee" en 2014, en aquest mateix teatre.

La seva reconeguda trajectòria en el món de la dramatúrgia i la direcció, l'ha portat a ser nomenada autora resident de la Sala Beckett per a la temporada 2019-2020, on desenvoluparà el projecte de la negritud a Catalunya i Espanya.

Denise Duncan està convençuda que el seu color de pell, "l'obliga" a intentar fer que la societat entengui que la diferència entre dues persones està en la ment, que l'important són els valors de la persona, no el seu color, identitat sexual, ideologia o religió. Ella ha viscut la discriminació en primera persona i creu que és molt difícil que una persona que no l'ha patit pugui entendre el que ella ha sentit en determinats moments de la seva vida. S’ha sentit menyspreada a Costa Rica i aquí. Està convençuda que les diferencies són valuoses i no motiu de discriminació, defineix el seu treball com una forma d’activisme afrofeminista.

NEGRATA DE MERDA ens enfronta als comportaments contradictoris que tots hem tingut, a la distància entre el que diem i el que fem. Una peça que posa el focus en determinats comportaments i maneres de veure el món. Una proposta que ens convida a reflexionar sobre les microviolències existents a la nostra societat i sobre els prejudicis que no com capaços de reconèixer.

En Nick arriba afectat de l'escola perquè l'Anna, la seva companya de classe, li ha dit "negrata de merda". En Nick és fill adoptiu de l'Andrea (Ana Ferran) i en Pol (Dani Arrebola), és negre i té cinc anys. L'Anna és filla de la Laura (Mar Pawlowsky) i el Joan (Salvador Miralles), és blanca i té cinc anys.

Els pares d'en Nick intenten convèncer els pares de l'Anna perquè demani disculpes per l'insult racista, però els pares de l'Anna ho consideren innecessari perquè són "coses de nens". Amb una sola frase comença la lluita de poder entre les dues famílies.

Els pares d’en Nick contacten amb una periodista (Catalina Calvo) que escriu un article sobre el tema. El camp de batalla està servit, cap de les parelles està disposada a cedir: aquest fet desencadenarà una confrontació entre els dos matrimonis per disputar-se la raó i una successió de fets de microviolència tan comuns a la nostra societat: el masclisme, el classisme, la xenofòbia, l’homofòbia, etc.

Una proposta amb un missatge molt clar i on veiem astorats com es desencadenen un seguit de fets a partir d’unes actituds intransigents. NEGRATA DE MERDA, parla de la violència. De com la majoria d’actes de violència provenen de la incapacitat d’escoltar-nos i entendre’ns, així com de les pròpies pors, de la rapidesa amb què saltem a l’atac quan sentim que se’ns qüestiona.

I també parla de la violència del llenguatge, de com una paraula que “només és una paraula” conté una expressió de pensament i transforma i modela la realitat que vivim.

Una posada en escena que busca la proximitat amb un escenari central i els espectadors distribuïts a quatre bandes, a tocar amb l'espai escènic.

L'escenografia totalment blanca, de Víctor Peralta, amb un terra que ens pot fer pensar que estem situats en un lloc simbòlic o en un mar de núvols, on les tempestes es poden desenvolupar en qualsevol moment; també el seu vestuari juga amb els colors blanc, gris i negre, potser per indicar-nos que gairebé mai tot és realment blanc o negre, sinó que existeixen opinions intermèdies i per tant una bona gamma de grisos.

En aquest espai ens presenten escenes curtes on la llum juga un paper fonamental, amb una "violència" in crescendo i un final certament sorprenent.

Al nostre entendre, creiem que s'ha volgut exagerar poder un pèl massa, les conductes dels personatges dels pares, fins a arribar a extrems que fan perillar la credibilitat dels fets que veiem desenvolupar-se a escena. Encara menys creïble posar en veu d'una nena de 5 anys la paraula "supremacista" com a reacció a l'insult prèviament rebut. Som conscients però, que s'ha volgut exagerar de forma expressa, per fer encara més evident aquestes situacions.

Una molt bona proposta que ens convida a reflexionar sobre les nostres pròpies conductes i unes interpretacions força convincents.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Hacía tiempo que no me encontraba con un texto con un mensaje tan claro, tan punzante y tan necesario: Negrata de merda, de Denise Duncan.

La dramaturga nos propone una reflexión sobre el racismo, el machismo, el clasismo o la homofobia que impregna esta sociedad en la que vivimos y de la que somos todas y todos partícipes. La obra nos enfrenta a esta sociedad a través de una historia que parte de un insulto racista que propina una niña, Anna, a un compañero de su clase, el Nick, y explica el enfrentamiento que se crea entre dos las familias.

Una situación, nada lejana a nuestro día a día, que la Denise lleva a escena para proponernos que reflexionemos, desde diferentes puntos de vista, sobre nuestra responsabilidad como sociedad, sobre la aceptación de nuestros prejuicios y las consecuencias que conlleva la aceptación o banalización de estas conductas racistas.

Id y afrontad este choque contra la sociedad que todos hemos construido. Pensad, reflexionad, rectificad y hagamos que esta sea un poco mejor.