Mgogoro

Les cinc experiències Mgogoro son 5 histories de 5 autors diferents lligades amb més bona voluntat que vergonya (afortunadament en tenen ben poca) i que resulten força divertides. Algunes més que d’altres. N'hi ha dues que destaquen especialment: La de la vident i la de la presidiària.  No pensin que les altres històries no estan a la alçada: És un projecte de Mentidera Teatre i això vol dir que hi ha un mínims de qualitat garantits. Divertida, propera al públic que en alguns casos interactua (els nous companys de la presidiària) i amb aquell punt de cinisme crític que tan bé li va al nostre tarannà burgeset. Quan planifiqueu el mes de novembre, teniu-la en compte.

No és comèdia ni tragèdia ni drama, són cinc situacions sense connexió, cinc històries que anomenen experiències Mgogoro, cinc “curts” escrits per quatre autors diferents, però no a vuit mans, sinó cadascú la seva porció... no m’estranya que hagi estat irregular. Representada en diferents parts del teatre (la sala, el passadís dels wàters...), aquest ara aixeca’t i desplaçat tampoc m’ha aportat res especial. Els actors ho han fet bé, però no és obra de lluïment. Pel meu gust han destacat dues històries: la de la falsa vident que tira les cartes per telèfon i el de la convicta que està a la presó. El públic ha sortit força satisfet.

El comentari sobre una obra d’estil mini-teatre o micro-teatre es pot abordar de diverses formes: separadament (escena per escena) o bé en conjunt; es pot valorar el contingut de les històries o bé el recorregut com a tal, etcètera. Mgogoro, a diferència d’altres apostes del mateix estil, està plantejada com una experiència completa, de manera que tots els espectadors assistiran a les mateixes peces tot i que, potser, no en el mateix ordre. Com acostuma a passar en aquest tipus de proposta, però, el resultat és força desigual, encara que, afortunadament, els millors textos són els darrers. La paraula “mgogoro” (“crisi” en swahili) és el nexe d’unió dels cinc soliloquis de l’obra: cinc personatges en mig d’un conflicte en part socio-econòmic, en part existencial. El problema és que els dos monòlegs del primer bloc resulten massa densos i una mica pretensiosos en contrast a les divertides “accions teatrals” on els actors traslladen al públic d’un espai a un altre amb cert esperit de túnel del terror. El fet és que, passat l’equador del xou, el to s’unifica i, sense perdre la profunditat crítica, l’humor eleva l’interès dels arguments i multiplica l’efecte dels seus missatges. Amb textos de quatre autors diferents (Matías Feldman, Carol López, Jaume Policarpo i Rosa Maria Sardà), en qualsevol cas, el resultat és prou digne, entretingut i conté moments brillants. A més, l’actor i les actrius (que també han dirigit l’obra col·lectivament) executen els seus papers amb molta solvència i conten amb l’inestimable col·laboració de la pròpia Rosa Maria Sardà que aporta unes veus en off simplement delicioses.