MARILULA

Un gran monòleg que et farà pensar. El petit teatre fa que l’actriu (Mònica Glaenzel) s’apropi molt al públic i que no puguis escapar-te de veure-la moure’s per tot l’escenari. Una posada en escena molt brillant amb un decorat simple però capaç de dur a terme sorprenents efectes visuals. La il·luminació encertada però els temes musicals no sabria valorar-los (punr dèbil). El que m’ha sorprès, i molt, és que Mònica estigues des del principi a l’escenari veient com entrava el públic al teatre: la seva presència a l’escenari ha estat brillant.

He salido muy contento del teatro. Hacía tiempo que no iba a La Seca, y ha sido muy agradable al visita. Mònica Glaenzel es extraordinaria. Llena de vida y de verdad. El montaje es sencillo, pero preciso, sin ser simple o soso, al contrario, es «pobre» lo que se dice pobre (una mesa, una silla, 4 cambios de luz y poco más) pero muy bien llevado por la interpretación que «mueve» el espacio de un lado a otro y, sobretodo, mueve al espectador desde dentro hacia afuera. El texto es muy inteligente y habla de temas muy actuales, desde la depresión, la crisis y el suicidio, pero de manera crítica, ácida y cómica (siempre he pensado que de estos temas hay que hablar de esta manera). Respecto a esto último, lo que más me llamaba la atención eran las constantes risas entre el público, pero eran risas extrañas, risas tristes, del aquellas casi imperceptibles, que tiras de un solo impulso de aire, como empujando la risa de un soplido. A mi me mantuvo emocionado todo el tiempo, básicamente por al humanidad que desprende la actriz. No me gustaron algunos pasajes musicales, simplemente por que no me gustan mucho en general, y al principio al técnico de luces se le notaba mucho la mano. También el final podría haber acabado 2 minutos antes (el epílogo quizás no hacía falta) sin embargo me quedo con toda la inteligencia del texto, la verdad y belleza de la actriz y la energía madura y ligeramente contenida del montaje. No se si lo he dejado claro, pero me ha gustado mucho!

Potser ha estat una mala ratxa, però les tres obres que he vist fins a la data a la sala m’han deixat amb un regust similar, cosa que em fa preguntar què tenen en comú. I aquest regust és en aquest cas de res, ni tan sols de molèstia. L’actriu defensa el més dignament que pot una proposta que la deixa en aquest res, on ha d’aixecar escenes de playback que als 10 segons ja no estàn dient res, o una caracterització de persona desfassada estereotípica. La proposta de direcció, (exceptuant alguns punts metateatrals que, tot i no estar gaire justificats a nivell conceptual i semblar més aviat artificiosos, sempre són d’agraïr [potser és una de les reflexions que m’ha semblat més interessant de la proposta]) és poc arriscada, de fet és monòtona, com la pròpia escenografia, la direcció d’art, el vestuari i el treball corporal. En cap moment m’ha arribat el que aquesta dona em volia transmetre, la seva angústia existencial el seu sense sentit vital. El que m’ha arribat és una actriu dirigida per a fer que està angustiada, per a fer que és boja, però que si ella mateixa es permetés arribar a creure-s’ho, a ser-ho, podríem començar a apreciar un espectacle que toqui el cor de veritat i que no es quedi en un mer passatemps. En una proposta amb aquest nivell de reflexió, tota anècdota i citació de personatge (no ho diré per a qui ho vagi a veure) té el risc de quedar com a broma fàcil i fins i tot fora de lloc. Em queda el dubte de com seria l’obra original, i si la seva posada en escena hauria tingut més sentit.