Maldita fortuna

Cuando una comedia viene precedida por un éxito de su mismo autor, como es el caso de Francis Veber y su popular obra La cena de los idiotas, es inevitable que se genere una cierta expectación. Desgraciadamente, esta circunstancia atrae más fácilmente al público pero también pone el listón a una altura más difícil de alcanzar. Quizás por este motivo, Maldita fortuna resulta un espectáculo tan decepcionante. A pesar de tocar temas de actualidad, como la importancia de las apariencias en el éxito profesional o el juego sucio de las élites económicas, su maquinaria cómica no funciona, ya que sus enredos son muy previsibles e inverosímiles, se alargan de forma desmesurada y giran sobre sí mismos, sin acabar de ir a ningún lugar verdaderamente sorprendente o alentador. La conocida sutileza y absurdidad de Veber brilla, en este caso, por su ausencia, apostándolo todo a un personaje cuyo carisma no tiene suficiente fuerza para sostener una historia con tan poca profundidad. A pesar de esto, la dirección de Paco Mir es buena (especialmente, a nivel gestual), dotando de todo el ritmo posible a un texto lento y con poca gracia. Probablemente, si los conflictos se hubieran abordado desde una óptica más realista y no tan superficial y caricaturizada, generaría un interés que nos podría hacer obviar sus carencias humorísticas. No obstante, a falta también de esto, lo único que nos queda es una sátira con una mala leche muy inocentona que trata constantemente de hacernos reír y que sólo lo consigue en contadas ocasiones.

La crisi econòmica és un tema molt llaminer i, en l'actualitat, està donant per fer diverses produccions a través dels diferents gèneres teatrals, tal i com va succeir en èpoques anteriors. En aquesta ocasió, el cèlebre autor de "El sopar dels idiotes", Francis Veber, es qui tracta la temàtica i ho fa en el seu terreny mestre, la comèdia d'embolics. De fet, l'autor ha aconseguit trobar un molt bon punt de partida i, realment, aquesta idea li hauria de permetre treure punta en una obra d'aquestes característiques. Malauradament, els diferents embolics arraconen la idea i converteixen la obra en un seguit d'escenes sense suc, dotades d'un contingut i d'una forma de fer una mica casposes i, fins i tot, d'un punt masclista.

Podem dir que, a banda de la seva temàtica, l'obra també té una arrancada molt bona i aconsegueix atrapar a l'espectador durant les primeres escenes. Realment, aquesta part té molt de ritme i la seva construcció dramatúrgica sembla força sòlida, però, de mica en mica, aquesta s'ensorra alhora que s'esfuma el nostre interés. No només això, el ritme de l'obra també s'alenteix i les escenes van frenant el desenvolupament d'aquesta, convertint-se en un conjunt de peces que serveixen per omplir els minuts per tal d'arribar al final, el qual subratlla excessivament el missatge de l'obra. En aquest sentit, algunes decisions em semblen poc encertades, com el fer un parell d'escenes amb la llum molt tènue, les quals trenquen del tot el ritme. De fet, en general, la direcció de Paco Mir resulta molt poc arriscada i acaba per resultar monòtona. Tot i això, trobem actors que defensen molt bé els seus personatges i que aconsegueixen salvar alguns moments en els que l'obra ja s'ha perdut en els seus propis embolics. Una autèntica llàstima per què els primers minuts de l'obra prometien molt.