L'habitació del nen

Ens feia molta il·lusió veure aquesta nova adaptació de l'obra de Josep Maria Benet i Jornet que ens va impactar molt quan la vam veure, al Lliure de Gràcia, ara farà 13 anyets de res.

Un home i una dona es lleven il·lusionats per celebrar l'aniversari del seu fill. Des del balcó contemplen el pis que tenen pensat de comprar, just a l'edifici de davant de casa seva. Aviat començaran una nova vida. Però un imprevist, una més que evitable distracció, sacsejarà la vida d'aquest matrimoni i res ja no tornarà a ser igual.

Amb el propòsit de fer un homenatge al seu amic Pepitu (Josep Mª Benet i Jornet), que pateix la malaltia d'Alzheimer volien des de la seva companyia GATARO, estrenar l'ultima obra que va escriure en Pepitu... "L'ESTIU CREMA" però la manca de finançament per portar-la a escena els va fer pensar en L'HABITACIÓ DEL NEN on els recursos necessaris eren inferiors i per tant assumibles.

Savina Figueras és la mare, una persona que no creu en la felicitat absoluta i que creu que "toca de peus a terra", en Santi Ricart és el pare, una persona il·lusionada pel futur, al que li agraden els contes i les històries que passen a les 13 de la nit. Guifré Bagés és el nen que no actua físicament dalt l'escenari sinó a través de les filmacions o virtualment. Ahir estava present a la sala amb els seus pares (és fill d'en David Bagés) i el germà i en sortir a saludar se'l veia exultant, feliç de sentir-se protagonista.

Dues formes d'entendre i enfrontar la vida, la persona pessimista i l'optimista, el got mig buit o mig ple. Dues maneres d'enfrontar-se a un fet trasbalsador que els canvia la vida.

Una posada en escena que combina perfectament els vídeos i les imatges virtuals del nen amb les magnífiques interpretacions dels dos actors presents a l'escenari.

Dilluns dia 3, era dia d'estrena a l'Almeria Teatre i estava present l'autor al qual vam retre una ovació afectuosa.

Si desitgeu llegir la crònica original, només heu de clicar AQUÍ

Recuperar un texto de un dramaturgo esencial de nuestro teatro como es Josep Maria Benet i Jornet siempre es una buena noticia. En este caso, L’habitació del nen es, en realidad, una de sus obras más recientes: escrita y estrenada en 2003 en el Teatre Lliure bajo la dirección de Sergi Belbel y protagonizada por Emma Vilarasau y Pere Arquillué. La nueva puesta en escena, ahora, con dramaturgia y dirección de Víctor Álvaro, hace hincapié en la sencillez del grave conflicto de pareja con raíces existencialistas que plantea la propuesta. Con una concepción global elegante, una iluminación sugerente y unas proyecciones emocionalmente muy potentes, el problema del espectáculo es que no consigue superar un cierto estancamiento que arrastra la trama desde su punto de partida. La idea expuesta trata de la negación de un hecho traumático y la incapacidad humana para entender que, algunas veces, nos toca ser los protagonistas de la tragedia. Desgraciadamente, la insistencia del autor en esta tesis resulta como una fotografía alargada de un instante de sufrimiento que los actores protagonistas del montaje no consiguen hacer avanzar, a pesar del interés general que transmite el contenido, parece que por una falta de emoción real en sus interpretaciones. A pesar de esto, las interacciones con el niño que hace el papel del hijo tienen fuerza: son de una tristeza escalofriante y, de largo, lo mejor de la obra.

L'Almeria teatre obre temporada i ho fa de forma potent amb un text de Josep Maria Benet i Jornet. Es tracta d'una peça que parteix d'una idea brillant, la qual proposa com una realitat totalment objectiva pot arribar a ser percebuda de manera antagònica des de dues percepcions diferents, sense que nosaltres com a espectadors siguem capaços de distingir l'autèntica. Així, podem observar els motius que poden portar als dos personatges a tenir la seva particular visió dels fets, i de la qual indefugiblement un dels dos està equivocat, fent-nos transitar entre ambdues percepcions al llarg de l'obra per intentar aclarir qui és capaç dels dos de discernir la realitat davant d'un fet fatídic com el que pressumptament ha passat. En aquest sentit, s'aconsegueix desenvolupar un paral·lelisme emocional que permet empatitzar amb els dos personatges i atorgar-los una justificació envers les seves actituds, sigui quina sigui la real, establint una comprensió cap a les dues versions, malgrat que una defugi la realitat per la dificultat d'acceptar la situació. Sens dubte, és una gran fita la que s'aconsegueix plasmar i traslladar al públic, però malauradament la proposta s'acaba encallant en si mateixa en el seu transcurs, no aconseguint sortir del bucle en el que entra. Així, la història resulta massa dilatada, tot i la gran entrega dels actors, resultant redundant al no oferir nous girs en la trama que la faci avançar i repetint excessivament el propi plantejament, fet que provoca que l'obra s'estanqui en ell, tant a nivell d'història com de desenvolupament de personatges. De la mateixa manera, les projeccions en algun moment ajuden a que la història s'encalli encara més, no aportant en ocasions res nou. Tot i això, la proposta resulta atractiva i, malgrat aquests paranys, el text desprén força, aconseguint que una història aparentment senzilla amagui una gran profunditat i complexitat en la seva lectura.

 

Ahir vaig anar a la prèvia de “L'habitació del nen”, una obra de Josep Mª Benet i Jornet, que s’estrena avui dilluns a l’Almeria Teatre.

Sota la direcció de Victor Alvaro, els actors Santi Ricard i Savina Figueras ens interpreten a una parella jova, en Guifré Bagés fa el paper del fill de tots dos, un nen de nou anys.

L'obra que es va estrenar sota la direcció de Sergi Belbel al Teatre Lliure de Gràcia durant l'hivern del 2003, va rebre el Premi Max a la millor obra catalana de l’any.

 

“L’habitació del nen” és una obra inquietant, una tragèdia, un thriller psicològic. Una història on l’emoció i el misteri ens acompanyen durant tota la representació.

El text és d’aquells que t’atrapa fins al final.

L’escenografia ens escenifica l’habitació d’un nen. Es completa incloent-hi objectes materials i no materials, com la il·luminació i els efectes visuals, sonors i audiovisuals, incloent veus en off i tota mena de sons i efectes especials del tot importants per aquest muntatge.

Tota l’acció transcorre dins d’aquesta habitació.

Les obres teatrals de Josep M. Benet i Jornet estan marcades per un interès en l’experiència polifacètica de la mirada i el paper del perspectivisme dins el terreny teatral. Amb Bernet i Jornet lo previsible es converteix moltes vegades en imprevisible. Li agrada barrejar l’espai i el temps i fer-nos viatjar a través de mons i espais misteriosos. A “L’habitació del nen” Benet i Jornet confronta dues realitats. Els espectadors com si es tractés d’una muntanya russa, no sabem quin dels dos està en possessió de la veritat. Un final sorprenent del que jo en vaig treure una lectura totalment diferent de la del meu company.

A “L’habitació del nen” se’ns planteja dues mirades totalment diferents sobre la vida i l’acceptació de la mort. L’acceptació tal qual els fets (de la mare), i el desig de la immortalitat i l’anhel de prolongar la vida, projectar-se mes enllà d'allò que és quotidià, mundà o concret ocasionat per un sentiment on la culpa pot fer-nos veure la realitat des d’un altre perspectiva (del pare).

Un plantejament que ens fa reflexionar sobre com cadascun de nosaltres veu o s’enfronta la pèrdua. Uns des d’una perspectiva positiva i d’altres des d’una perspectiva negativa.

“L’habitació del nen “ ens fa pensar sobretot sobre quin és el sentit de la vida, i intentar fer-nos entendre la manera que tenen algunes persones de voler trobar-li algun sentit.

 

Us la recomano.

*** 1/2

L’habitació del nen es un texto francamente inquietante y muy interesante que parece inspirado, a ratos, por las Historias para no dormir. En él, Josep Maria Benet i Jornet transita con naturalidad por la fina línea que separa la locura de la cordura y presenta un relato que esconde más de lo que enseña y obliga a quien mira a tomar partido.

Desgraciadamente, ni la puesta en escena ni las interpretaciones de este montaje transmiten todo este subtexto. En esta ocasión nos encontramos con un trabajo lineal, escaso de matices y más bien frío. Las proyecciones del niño sólo acentúan este ambiente desangelado donde las emociones parecen haberse evaporado. Una lástima.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre