Les cadires

 

 

Penso que “Les Cadires” és sens cap mena de dubte una de les millors obres de teatre que he gaudit aquests darrers dies.

“Les Cadires” és una peça del dramaturg i escriptor francès de origen romanès Eugène Ionesco, màxim exponent del teatre de l’absurd, escrita l’any 1952, quan l’autor tenia 43 anys.

La meva puntuació no podia ser un altre que *****. IMPRESCINDIBLE !!!

Primer de tot perquè el text és extraordinari !!!

Sota la magnífica direcció de Glòria Balañà, un repartiment excepcional: Carles Martínez i Míriam Alamany, que han fet unes interpretacions realment immillorables.

 

Una illa deserta. El soroll del mar de fons. Un Vell i una Vella d’uns noranta anys esperen visita aquest vespre. Han convidat a tots els personatges importants del món ( personatges imaginaris, en la que destaca la figura de l’Emperador ). Ell els ha de comunicar un missatge que té per a la Humanitat, justificar i justificar-se, davant el món i ells mateixos, d’una llarga existència de fracassos i humiliacions. Com no sap expresar-se per si mateix, necesita de la figura de l'Orador.

 

L’escena mica en mica s’omple de cadires. Multitud de cadires. Cadires buides. Una imatge realment poètica i espectacular. Els vells mica en mica queden pressionats, immòbils entre la multitud de cadires i els personatges imaginaris. El vell  té la seva teoria de com la humanitat pot ser salvada, però no sap com expressar-se per que s’entengui el seu missatge;  per això fa venir a un Orador (Martí Atance), que és l’encarregat de fer palès el seu missatge, el qual ell és incapaç de transmetre, així l’orador finalment esdevé el seu alliberador.

 

Sota un humor agut, entre el surrealisme i l’absurd, i un joc verbal sense aparentment sentit, Ionesco aconsegueix fer present el buit existencial, dibuixant de manera tangible la soledat dels éssers humans.

Utilitzant situacions sense cap mena de lògica, els personatges parlen amb persones que no existeixen.

Tot el text en sí és una ironia, amb un final realment genial, si més no encara més irònic.

 

El públic assistent vam aplaudir amb entusiasme durant una bona estona.

Un Viejo y una Vieja viven aislados en una casa en ruinas rodeada de agua. Son gente humilde, visiblemente orgullosos con la vida que les ha tocado. Pero hoy todo cambiará, tienen visita. Los invitados [fantasmas, seres de la nada] vienen para conocer la Absoluta Verdad, formulada por el Viejo. Después de esta noche el círculo quedará cerrado, todas las preguntas serán contestadas y la penitencia de la extraña pareja, incomprendida hasta entonces, habrá finalizado.

La trama se desarrolla mientras esperan al orador, encargado de transmitir el sublime mensaje del Viejo. Mientras tanto, conversacions aparentemente insignificantes, pero de una trascendencia valiosa. Ionesco sabía perfectamente lo que se hacía, y la traducción y dirección de esta pieza teatral ha conseguido llegar formidablemente a su altura.

Sensacional actuación de Carles Martínez. Desde el primer momento se introduce en el papel de una manera tan extraordinaria, que te hace creer la existencia de este individuo tan inverosímil. Míriam Alamany también admirable con su papel de mujer que vive y respira por su hombre. Además, la interrelación entre los dos personajes, tanto en los diálogos como en las gesticulaciones, es sorprendente, con una compenetración que da miedo.

La puesta en escena es simplemente espléndida: un escenario lleno de sillas vacías preparadas para los invitados, los seres de la “nada”. Se crea una imagen brutalmente bella y triste a la vez.

Obra imprescindible para ver. Sales del teatro queriendo gritar ante la obviedad con la cual Ionesco ejemplifica la absurdidad humana y la dificultad que tenemos para comprenderla. No os la podéis perder; gracias Ionesco.

Vist el que passa avui al món, no sé si és tan absurd. Ionesco sabia molt bé on tenia el dit i on era la nafra, o sigui que... Amb una excel·lent traducció de Joan Tarrida, Glòria Balañà ha dirigit unes Cadires molt ben alineades amb l'ajut de la parella Miriam Alamany i Carles Martínez, que han estat especialment encertats al servei d'aquest convidats que no existeixen, fantasmes, éssers del "no res" —Heidegger, Sartre...—.

Penso que val molt la pena arribar-se al Teatre Akadèmia per assistir a la reunió convocada pel Vell i la Vella i escoltar al orador que han contractat malgrat el petit inconvenient de que... és mut.

Crítica completa » http://bit.ly/2gpKIBi