La sort

“La Sort” es una pieza de teatro documental en primera persona. Los dos intérpretes, pareja en la vida real, explican su proceso de adopción que finalmente acaba en la constitución de una familia interracial. El objetivo de la obra es poner en escena esta realidad a menudo estigmatizada, rompiendo el tabú sobre la adopción y mostrando la belleza de crear una familia que transcienda los lazos de sangre.

Pocas veces se habla de paternidad y menos veces se habla de paternidad adoptiva. Al igual que las criaturas necesitan referentes que vayan más allá de Peppa Pig, los padres adoptivos también necesitan referentes que vayan más allá de Los Simpson; representaciones de familias diversas donde verse reflejados. Y eso es justamente lo que hace esta obra, fijar un referente positivo de esta opción de vida.

La propuesta remarca su honestidad con un discurso directo, bilingüe, con pocos recursos escénicos y un escenario desnudo que sólo se apoya en algunas proyecciones. Narrativamente se centran mucho en el proceso de adopción y se echa de menos un poco más de información sobre la segunda parte, una vez el hijo está en casa. Aunque como dejan bien claro, es un camino que todavía les queda por recorrer.

Juli Disla y Jaume Pérez lo tienen muy claro; ser padres no es un derecho, como mucha gente piensa, es una suerte. Suerte la nuestra, por tener una sala como La Beckett que nos trae propuestas como esta.

Aquesta obra la van representar al Teatre Aurora d'Igualada la temporada pasada. Va ser tot un èxit, que espero que segueixi així a Barcelona.

La sort parteix d’una història real. D’una adopció homoparental dels mateixos protagonistes. Ens expliquen per un costat el procés d’adopció, tota la part emocional, els dubtes d’aquestes parelles, heterosexuals o homosexuals, que decideixen iniciar aquest procés de ser pares.

Ens demostren les diferents models de família i que tot depén dels referents que tenim. Si pensem en una família, moltes vegades pensem en la nostra propia família, on tenim el pare, la mare i els fills. Però no pensem en altres models de famílies totalment diferents a les “normatives”

És un espectacle sensible. Passem d’una experiència personal que han volgut pujar a l’escenari. Tot ha vingut pel fet d’explicar, donar una mica de llum i de normalitat a l’adopció. Però sobretot per fer un homenatge al seu fill.

El paper és de normalització, de treure mites a les adopcions que ara mateix és una realitat. I ja que ells fan teatre, és una forma de fer-ho real. Sense donar gaires explicacions sobre la seva vida personal o íntima. Sense arribar a fer exhibicionisme ni exposar-se, fer-ho públic i poc més.

Han volgut fer, i amb molt bones interpretacions, ensenyar-nos la bellesa del procés d’adopció, sense la situació prèvia que és traumàtica quan el fill ha de canviar de la família. A més ens expliquen un model de família totalment diferent del que tots tenim al cap.

Ens ensenyen els dubtes que tenen per fer el primer pas, i un cop que l’han fet, els dubtes que tenen fins que arriba el procés final quan al final arriben a ser pares.

La posada en escena és mínima, no hi ha gaire més que dues cadires i una pantalla on podem veure diferents fotografies i vídeos que ens van introduint en la història. Però no necessiten gaire més, ells dos o directament les seves paraules omple amb escreix i fan que el protagonista absolut siguin les seves paraules, la seva pròpia experiència.

Podeu veure l'opinió escrita en el seu moment en el següent enllaç