La rosa tatuada

«La rosa tatuada es la pieza con la cual he dado testigo de mi amor por el mundo», sentenció su autor, Tenessee Williams. Nadie lo duda después de ver la versión de la obra de Carlota Subirós, quien también ha traducido el texto al catalán, justamente setenta años después de que Tenesse Williams escribiese el primer boceto de la obra en el Hotel Colon de Barcelona. Tarde o temprano, todo vuelve.

Serafina Delle Rose es la protagonista de una tragicomedia que nos sitúa a una comunidad siciliana de Nueva Orelans. La agónica espera de un marido que no llega es la chispa que enciende esta historia. El luto infundado por el amor ciego y aparentemente único que todavía siente Serafina por su amado la encerrará dentro del nido que es su casa. Y cuando todo parecerá derrumbarse, surgirá de nuevo el fuego en sus adentros. Tendrá que pasar por el infierno y el purgatorio para llegar al paraíso. Pero no lo hará sola. Alvaro Mangiacavallo romperá su cosmos haciendo aflorar la sensualidad y el más puro espíritu dionisíaco enterrado por Serafina.

Una oda a la belleza del mundo, atravesado por el dolor y las heridas que nos recuerda que estamos vivos por lo que sentimos.

L'escenari de la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya és un espai immens que, en teoria, no és apte per representar tot tipus d'espectacles teatrals, ja que corren el risc de no acabar d'omplir-lo i de no permetre a l'espectador capficar-se dins l'obra. Sense anar més lluny, això és el que succeeix amb "La rosa tatuada", un espectacle que hauria brillat més en un altre tipus de sala i que deixa buit aquell escenari immens, tot i els visibles esforços d'omplir-lo per part de la seva directora i d'una Clara Segura que aconsegueix amb la seva gran interpretació que allò no quedi ridícul. D'altra banda, el text presenta alguns altibaixos que fan que quan l'obra t'atrapa, a la poca estona et deixi anar i es torni feixuga, gràcies a una dilatació innecessària i repetitiva de les escenes. A més, la interpretació de Bruno Oro sovint reflecteix alguns dels tics del president Mas del "Polonia", la qual no acaba de ser del tot convincent i ens allunya encara més de l'ànima de l'obra. Així doncs, "La rosa tatuda" és un espectacle que funciona per moments, però que en altres ocasions no ens acaba d'atrapar, demostrant que ni totes les obres serveixen per ser representades en aquell gran escenari, ni que tampoc els artilugis tècnics són suficients per omplir-lo.

Tenim com actriu principal a Clara Segura que està a l’alçada del seu paper. Magnífica de principi a fi. Igual que la resta dels actors.

Si s’ha de parlar de l’obra direm que es divideix en dues parts, la primera la que defineix la història de Serafina Delle Rosa(Clara Segura), una vídua italo-americana i de la seva filla. Aquesta part, és directament meravellosa, magnífica.

Des de l’inici et creus que Clara Segura és una vídua d’origen italià, a més amb algunes parts del diàleg en italià. Fins que arriba Bruno Oro, llavors la cosa fa un gir totalment cap a la comèdia i comença a perdre una mica l'obra.

Jugant amb l’escenografia (directament amb la casa rotatòria) que ens dóna diferents visions del que esta passant. Crec que el lateral dret de la sala es pot perdre alguna escena que passa dintre de la casa.

Encara més....

Sí, perquè penso que Carlota Subirós s'ha equivocat en el plantejament d'aquesta obra. Potser ha sigut molt fidel a l'original i això l'ha llastrat. Tennessee Williams és un autor reconegut i carregat de premis, però potser avui necessita una revisió en profunditat, i aquesta posada en escena se m'ha fet lenta i pesada, cosa que no ha permès fer brillar als actors, tot i tenir un elenc de primera fila. També haig de dir que penso que La Rosa... és una de les obres menys aconseguida del dramaturg, però n'esperava més, molt més.