La pols

Em va agradar molt la pols, et fa reflexionar i remou els sentiments .Admirable el gran treball dels actors molt be acompanyats amb la música de the New Raemon .
Emocionant la magnifica interpretació de la Laura López.
Molt recomanable.

L’aproximació al fet de la desconnexió amb un mateix, la ràbia de qui no ha estat incondicionalment estimat, i l’asfixia del teatre familiar basat en la pose em van emocionar profundament, i principalment, per aquest ordre, per la valuosa interpretació d’en Guillem Motos, i la versemblant, interessant i també valuosa aproximació dramatúrgica d’en Llàtzer García. Només per aquests dos aspectes val la pena anar a veure l’obra. A més d’això, la proposta de direcció d’en Jacob (personatge d’en Guillem) és també molt interessant en tots els seus aspectes. I per mí aquesta és la llàstima d’aquest espectacle, ja que en les seves altres àrees i interpretacions es respira un nivell molt desigual. Les interpretacions femenines les vaig respirar més estereotipades, els personatges no arribaben a sentir el que dèien i el text semblava sortir de memòria, siguent en molts casos situacions que deurien remoure fins l’última entranya. L’escenografia també té un realisme poc interessant, amb l’element més salvable de les copes (que tenen molta rellevància), però no em crèia que aquest era un menjador viscut per un «monstre». Igualment amb la il·luminació, molt pobra. La direcció, a diferència de la dramatúrgia, no està a la seva alçada (excepctuant, com he dit, la direcció d’en Jacob), ja que al meu parer cau moltes vegades en subratllar físicament el que ja està dient el text, aconsegueix un resultat molt desigual amb els actors que personalmente em desconnectava, i en general tinc la sensació de que el text hauria donat per a una exploració física i espaial molt més profunda i sentida pels actors. Una llàstima, ja que, com he dit a l’inici, tant la dramatúrgia com en Guillem són raons suficients per anar a veure l’obra i emocionar-se amb la seva tragèdia.

Es tracta de la segona part d’una trilogia sobre la família, que es va iniciar amb «La Terra Oblidada» ( molt bona )

En Llàtzer Garcia, torna a tocar el tema de la família i de dificultat que tenim per relacionar-nos i d’expressar els sentiments.

La posada en escena és a dues bandes, on tens els actors a tocar.

Com a escenografia la sala d’un pis amb un sofà i una estanteria plena de trofeus.

Els protagonistes de l’obra són tres visibles,(Jacob, Ruth i Alba) i quatre no presents (el germà gran l’Abel, la mare ,el pare difunt i el rotllet de la germana).
Els germans:
L’Abel, és el fill perfecta, aparentment el triomfador.
La Ruth, la germana que ens la presenten com l’estèrica, la responsable, la complidora, però que al final veurem que no es tan sincera com aparenta ser. En el fons intenta ser com el seu germà Abel, i es dedica a guanyar copes i trofeus, per sentir-se millor, però al final, amb un monòleg increïble es destapa la falsedat que portem tots dins.
En Jacob és el germà petit, mentider compulsiu, sembla un personatge sense sentiments, però al final ens adonarem que és el més sincer de tots. Diu el que pensa, sembla que no tingui cap tipus de sentiment ,però finalment ens adonem que quan els expressa, són els més purs i autèntics.

Tots tres actors fan molt bona feina, en Guillem Motos fa un paper genial des de un bon principi, però la Laura López va millorant conforme va transcorrent l’obra, fins al final, que ens acaba interpretant un monòleg increïble.

Una obra molt metafórica (possiblement fins hi tot exagerada) que ens parla de la falsedat amb la que ens trobem avui en dia.

Us la recomano

Immens. brutal

Molt Intensa i profunda, gran treball actoral

Altament recomendable



Un text sincer, proper i xocant. Unes interpretacions compromeses i bestials. Un tempo honest i una direcció compromesa fan de La Pols una obra imprescindible.