La guerra no té rostre de dona

“Ens trobem a un espai deturat, devastat, ple de runes, la guerra és molt present.” Així comença la sinopsis d’aquesta obra i així comença l’obra per als espectadors quan arribem. L’escenari que ens trobem ens ubica i ens fa respirar l’atmosfera necessària per entrar en la proposta.

Basada en els textos de Svetlana Aleksiévitx, que va recollir les veus de les dones que van viure la guerra i que mai han tingut espai per compartir-ho. Les medalles i els focus van anar per als homes. En el millor dels casos per a alguna de les dones que va estar activa en les línies més visibles, però mai per a les que estaven darrere i sostenien el dia a dia. No parlen de pobles on gairebé qui hi vivia eren dones que mantingueren tot en peu, com ho trobaren els homes al tornar, sense cap tipus de reconeixement. Històries petites, què tenen d’interessant? Ets dona, què saps tu de la guerra?

Intercala un to narratiu, d’entrevista, de crònica a l’escenari amb testimonis amb més càrrega emocional en format audiovisual. Els testimonis en femení es basen molt més en l'amor que en la mort en temps de guerra. En l'amor com a concepte, no sols en l'amor romàntic, tot i estar també aquest present. De fet, hi ha textos que ens poden produir conflictes a nivell de gènere, de relacions tòxiques,...però el dubte que queda és si això és així perquè s'ha volgut mantenir fidelitat als testimonis reals de les dones d'aquell moment.

Utilitzen diversos recursos i ens recreen escenes, però sense abandonar mai aquest to una mica distanciat de la intensitat més visceral.

Obra molt correcta, equilibrada i amb qualitat. Amb la dificultat per als intèrprets del text, ja que té molta paraula.

Bona interpretació dels tres intèrprets, ja que dos són protagonistes però... qui serà aquesta tercera figura silenciosa que està present d’inici a final?

Una bona proposta per aproximar-nos a petites grans històries difícils de trobar si no s’investiga, per tant gràcies per portar-les a espais tan visibles com un escenari.