La casa de les aranyes

Voler fugir dels problemes mai és una solució, però a la vegada sí que és un recurs que molta gent pren. Potser el penediment et fa tornar enrere però al cap d'uns quants anys. Enrere, allà on vivies i on la teva vida va fer un gir per no voler afrontar els problemes. Tocats per la boira. El text de Paco Zarzoso proposa trames sense sortida, amb situacions desesperants i expectants d'algun succés més sorprenent, que li doni una volta a tota la situació, i mai arriben.

Les escenes que es reprodueixen, sempre amb dos actors sobre l'escenari, deixa moltes portes obertes i diàlegs tan poc naturals com freds. El fet que en cap moment es trobi la família protagonista en una mateixa escena ajuda a entendre les complexitats i les relacions sentimentals que tenen entre mare, pare i filla. Als actors els acompanya un escenari fix amb una habitació giratòria que ens fa viatjar en el temps, només uns quants anys enrere, per anar teixint la història. Una escenografia destacable on només apareixen els essencials pel text i, per tant, afegir un element del qual en parlen no més que 30 segons en tot el text i que esperes que prengui alguna rellevància a l'obra que mai arriba, no és del tot encertat. Les llums i els efectes especials són dels elements més remarcables d'aquesta proposta, ja que compleixen la seva funció d'ajudar a l'espectador a voler saber-ne més d'aquestes vides que a poc a poc es van apagant.

Una proposta on Francesc Garrido n'és el timoner i el pal de paller d'una història que remou sentiments freds i calents però que no acaba de posicionar-se profundament i no ajuda a involucrar-te fins a les entranyes. Això sí, al cap i a la fi és inevitable acabar enganxat a una teranyina teixida per alguna de les aranyes de la casa que hi ha davant la casa de les dàlies.

 

 

LA CASA DE LES ARANYES és un text del valencià Paco Zarzoso, sorgit de l'encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya i de l'Institut Valencià de Cultura. Amb direcció d'ell mateix i de Lurdes Barba.

Uns personatges distanciats de la societat, atrapats en un lloc inhòspit i solitari, i, que estan fortament marcats per les cicatrius que els lliguen als seus malsons, a les vivències que voldrien deixar enrere.

La casa de les aranyes està situada just davant de la casa de les dàlies, dues cases aïllades en un territori que va quedar ocupat per un pantà, que alberga un poble en el seu interior. El clima de la comarca va canviar absolutament quan la construcció de la presa hidroelèctrica va submergir en l’oblit el poble.

A la casa de les aranyes hi viu l'Àngel (Francesc Garrido), un metge que ha volgut fugir de la ciutat retornant als seus orígens.

A la casa de les dàlies hi viuen l'Emília (magnífica Rosa Renom), el seu marit Ivan (Pep Ricart) i la seva filla Anna (Àgueda Llorca). Ells hi han arribat després de patir un sotrac econòmic que els hi ha costat el negoci i l'habitatge, i busquen la tranquil·litat. La mare de l'Emília també va viure en aquests indrets.

Els antics propietaris de la casa, Júlia (Verònica Andrés) i Joan (Santi Ricart) van marxar fa temps.

Una trama que ens hauria d'atrapar, ja que transmet una sensació continua d'amenaça, però que no acaba d'aconseguir-ho. Està estructurat en escenes amb diàlegs a dos, on anem de mica en mica descobrint les angoixes i pors de tots els personatges i els lligams que s’estableixen entre ells. Escenes que ens presenten dues èpoques separades en el temps per set anys de diferència. A l'escenari veurem els 6 personatges en diferents moments, però mai veurem més de dos actors a l'escenari al mateix temps.

LA CASA DE LES ARANYES ens ha deixat amb una sensació d'història inacabada, on moltes preguntes queden sense resposta. Un text que no ens ha acabat de convèncer, malgrat les bones interpretacions de tots els intèrprets.

Una escenografia de Max Glaenzel que ens ha sorprès, il·luminació de Maria Domènech i composició musical d'Isabel Latorre que són especialment significatives en els canvis d'escena.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ