La Asombrosa Historia de Mr. Snow

La màgia té això, però per tornar a ser un nen has de posar de part teva. Per anar a veure Mr. Snow d'Antonio Díaz cal transcendir aquella barrera rància que ens fa passar-ho tot pel filtre de la racionalitat i que sovint acompanya a l'adult tot fent-lo, en essència, pitjor que al nen. Seria fantàstic no construir mai aquesta barrera, però si ja la tens a mig fer, trenca-la una estona i ves a veure Mr. Snow amb nens, sol o en parella. Tot i que la part audiovisual no em va fer el pes, l'espectacle és espectacular i la sensació és que Antonio Díaz no ha fet més que començar. Et quedes amb la boca oberta, tornes a ser un nen i d'això va la bona màgia, de creure que tot és possible, de deixar-te enganyar. Visca Mr. Snow i a per elles, a per les il·lusions!

Que consti que no sóc precisament el millor públic per als espectacles de màgia. En general em costa entrar en la dinàmica que proposen i, a més, em passo mig show patint perquè m’aterreix que em facin pujar a escena per fer de conillet d'índies. Però, màgia! Mr. Snow ha aconseguit que les meves reticències es fonguin com la neu… Una hora i escaig de fascinació, perplexitat, pell de gallina i rialles per a tots els públics. El secret: un mestre de cerimònies carismàtic, a estones tendre, a estones irreverent, amb unes manetes que hipnotitzen a grans i petits. Antonio Díaz, un mag-actor que fa desaparéixer coses a ritme de Johnny Cash, que fa lentidigitació amb una càmera que permet al públic copsar els moviments a temps real i que, a fi de comptes, capgira un gènere que sovint tendeix a la repetició. Sens dubte, una oportunitat per als incrèduls que, com jo, pensaven que la màgia només es trobava als contes.

No us perdeu el número de les ombres. Jo encara em pregunto si va passar de debò...