Karaoke Elusia

La Sala Beckett ens planta davant d'un cas de suïcidi juvenil, podríem pensar que no és gaire habitual trobar-se en situacions així, però, malauradament, és més normal del que pensem. De la mà d'Oriol Puig surt un text fruit de workshops i tallers de creació dins del projecte Welcome to Elusia. Una dramatúrgia excel·lent d'una obra que remou sentiments amagats amb bon ritme i subtilesa. La història del Sam, la manca d'acció de la gent que l'envolta i la mala praxi per la part corresponent posen en relleu la importància de tenir sempre present aquesta assignatura.

Karaoke Elusia és un text intens, d'amistats i desavinences, que es queda a les portes del sensacionalisme amb un llenguatge planer, senzill i que fa una picada d'ullet a l'argot juvenil. L'autor presenta un punt de vista crític però sense perdre de vista la delicadesa i realitat del text, amb anades i vingudes de silencis i mirades perdudes. L'obra està dotada de moments còmics, moments de tensió, moments lírics i moments de sentiments a flor de pell. Oriol Puig ha volgut afegir pensaments musicals (Sargento de Hierro, If you wanna love somebody i On melancholic hill) interpretats excel·lentment pels actors, com una altra manera d'emmirallar-se i expressar els sentiments interiors.

La proposta està mancada d'escenografia per tal de facilitar a l'espectador el viatge a través de la poca relació espai-temporal que existeix. La fina línia de les escenes es trenca amb la capacitat de l'elenc de navegar per l'espai i jugar amb els personatges. D'una manera natural, esplèndida i compenetrada, els tres actors van representant tots els papers de l'auca per emfatitzar el poder juvenil de l'obra, mantenir el ritme d'un text xocant i deixar clar que l'acte teatral és atemporal i sense un espai delimitat. En definitiva, una proposta sincera que pretén il·luminar aquells petits bocins que queden a la foscor d'un cos sense respostes. Un cos que deixa de ser ell mateix.

 

 

 

La irrupció de noves personalitats en el panorama teatral sempre és una bona notícia, especialment, quan es tracta de creadors joves i amb talent. En aquest sentit, el debut escènic d’Oriol Puig com a dramaturg i director és notable per diversos motius. Primer, perquè aborda una història rellevant, complexa i actual, i la tracta amb la delicadesa i la profunditat que mereix. En segon lloc, perquè (per edat) coneix el llenguatge dels joves, el seu univers, la seva relació amb el món, i sap com traslladar-ho a la ficció sense paternalismes, de forma fresca i versemblant. Per últim, perquè ho fa amb senzillesa, sense artificis, donant el protagonisme a la trama i els personatges, amb la complicitat de tres intèrprets que són tota una revelació. Biel Montoro, Lluís Arruga i Valèria Sorolla s’entenen perfectament. La seva complicitat és magnètica, dinàmica i vibrant. Saben mantenir el ritme d’un text audaç i fer-lo comprensible sense perdre la naturalitat, malgrat la gran quantitat de situacions i personatges que encarnen al llarg del muntatge. Karaoke Elusia parla del suïcidi però també de l’amistat, el bullying, la por, la nostàlgia, el dol i la incomunicació dels temps contemporanis. Tot això intercalat amb un seguit de números musicals que potser són la decisió més arriscada: per anticlimàtics i perquè costa associar la tria d’aquestes cançons als adolescents protagonistes. Però, més enllà d’això, l’obra és un cop de puny a l’estómac necessari que juga, quan toca, amb el sentit de l’humor o la denúncia social. Un còctel d’elements tan complet que desperta les ganes de veure aviat més propostes d’aquesta prometedora nova veu amb un potencial gran futur. Caldrà estar atents a la seva trajectòria.