Per Juan Carlos Olivares
Ivo van Hove és el director de la Internationaal Theater Amsterdam (ITA), companyia nascuda de la fusió de la Toneelgroep ⎯que ell mateix va fundar⎯ i l’Stadsschouwburg de la capital holandesa. I una estrella internacional del teatre que des de fa sis anys també és un nom familiar per al públic del Festival Grec de Barcelona, com ho és per al de Nova York o Londres. En aquestes capitals teatrals Van Hove ha triomfat en els últims temps removent el conservador statu quo de les prestigioses cartelleres, amb freqüència autosuficients i refractàries a les influències escèniques de l’Europa continental. La seva triomfal presentació a Barcelona va ser al Grec del 2013, amb les gairebé sis hores de la shakespeariana Tragèdies romanes. Les seves visites posteriors (The fountainhead, 2014; La voix humaine, 2015, i De stille kracht, 2016) anirien confirmant una de les seves senyes d’identitat: la predilecció per les adaptacions teatrals de textos literaris.
Aquesta predilecció es confirma amb la seva tornada al Grec’19: Tan poca vida (A little life). Es tracta d’una producció de l’ITA del 2018 basada en la novel·la riu de l’autora nord-americana Hanya Yanagihara que, des de la seva publicació el 2015, s’ha convertit en un fenomen editorial i és candidata als principals premis literaris nord-americans.
El llibre és la història d’una vida; 30 anys (des de la infantesa fins a l’edat adulta) seguint en Jude i el seu infinit i incurable patiment interior des que amb 9 anys és víctima d’abusos sexuals. El protagonista és un home introvertit, traumatitzat, amb un reduït grup d’entregats i lleials amics ⎯els coprotagonistes de la trama són tres⎯, professional d’èxit a Nova York, que guarda un dolor profund sense alleujament, excepte en l’irrefrenable impuls de l’automutilació sobre un cos físicament i psíquicament cada vegada més exhaust.
Van Hove, que trenca en la seva versió escènica l’ordre cronològic de la novel·la, descriu la seva lectura com un descens al dolor, la solitud i la impotència absoluta. Però també la interpreta com un cant a l’amistat sense contrapartides. Es tracta d’un lliurament estèril davant de la cuirassa en la qual el protagonista ⎯incapaç de permetre qualsevol gest d’intimitat⎯ inclou tot el seu patiment. Amb uns amics impotents davant la deriva autodestructiva d’en Jude, encara que siguin conscients que han de persistir en el seu fracàs. Per al guanyador del Tony i l’Olivier per la seva versió de A view from the bridge, aquesta dolorosa història vital és, també, una reflexió sobre la tirania contemporània de ser feliç i la connexió automàtica que la nostra societat fa entre amor i sexe; a A little life ⎯segons el director holandès⎯ el sexe és una força destructora.
