IQ 100

Imaginad un hombre joven relativamente feliz, trabajando en el obrador de una panaderia barriendo por once euros a la semana; es deficiente mental, pero quisiera ser inteligente y, claro, también quisiera ser amado. I ahora imaginad que entra en un experimento y después de una operación (previamente ensayada con un ratoncito) se vuelve cada vez más listo y alcanza un coeficiente cada vez más alto… para descubrirse incapaz de ser feliz y vivir inmerso en la soledad. Lo estoy simplificando mucho por la falta de espacio. Ferran Audí ha escrito y dirigido una pieza muy bien trabada y Raimon Molins, con la ayuda del bailarín Miquel Barcelona, la ha elevado a la excelencia con su interpretación, ayudado de una bona puesta en escena. Altamente recomendable.

Leer más.

Prenent com a punt de partida un tema que tant a la literatura com al cinema s’ha tractat en moltes ocasions (els experiments psicològics amb humans), IQ 100 fa una reflexió molt interessant sobre la intel·ligència, les seves formes i limitacions. Excel·lentment dirigida per Ferran Audí, l’obra planteja la història d’en Litus, un noi retardat que als 35 anys és escollit per un equip de científics per sotmetre’s a una operació que el convertirà en un geni. Per explicar-nos aquest viatge mental i emocional, l’espectacle es divideix en tot un seguit de monòlegs on es demostra el talent fora de sèrie de l’actor Raimon Molins. Només acompanyat per la inquietant figura del ballarí Miquel Barcelona que, sense dir ni una paraula, interpreta des d’un ratolí a un perruquer, passant per la tutora d’en Litus, Molins afronta un text sòlid i molt ben escrit amb valentia i molts matisos. L’evolució intel·lectual a que assistim, executada a la perfecció pel seu protagonista, és un dels punts més forts de la proposta. Pessimista, angoixant i, en alguns passatges una mica massa densa, s’hagués agraït afegir algun diàleg explícit per alleugerar la càrrega narrativa de la veu única. Tot i això, es compren que el que es busca és no sortir del cap d’en Litus: viure el seu procés el més a prop d’ell possible. D’altra banda, l’estètica és elegant, original i funcionalment cridanera, així com els efectes de so i els vídeos. En definitiva, un conjunt molt cuidat per plantejar certs interrogants sobre l’excés d’importància que la nostra societat dóna al coeficient d’intel·ligència per sobre de les habilitats socials i emocionals. Un exercici molt eficaç que planteja idees tan captivadores com que l’excepcionalitat humana és relativa, que la incomunicació i la soledat no es resolen com un problema de matemàtiques, i que la intel·ligència no dóna respostes, sinó que l'únic que fa és plantejar preguntes més complexes.