Els desgraciats

Ara al Teatre La Gleva es pot veure ELS DESGRACIATS, una obra que torna als escenaris 7 anys després de la seva estrena a la sala Atrium l'any 2012, i que es podrà veure fins al 24 de Novembre.

La companyia "Todo por el Punk" la torna a programar ara, perquè creu que l'espectacle té una vigència, social, filosòfica, política, artística i sobretot emocional ,capaç d'interactuar amb tota mena de públic. Aquesta companyia va néixer a finals del 2018 per poder reinterpretar aquesta obra.

L’obra d’Iván Morales i Martí Gallén està interpretada en aquesta ocasió per Pol Fernández (Jack) i Pau Escobar (Baptiste) i està dirigida per Lía Pérez Cruz.

Una peça que explica la història de dos pallassos, en Baptiste i en Jack que viuen en una carpa de circ en estat ruïnós. Ja no tenen públic i fa temps que viuen sols, .... només es tenen l'un a l'altre. Una història que barreja terror, "humor" de clown i molta nostàlgia en els dos personatges protagonistes. Recorden a l'home forçut, les acrobàcies de la ballarina russa, els riures dels nens, els aplaudiments, .....

Jack sembla el més fort de tots dos i lluita perquè en Baptiste, amb greus problemes de mobilitat, no perdi l'esperança de veure tornar el seu amor, la Svetlana, amb qui hi ha somniat que l'espera "allà a fora". Però al mateix temps farà tot el possible perquè en Baptiste no marxi. Tenen gana, molta gana i només els hi queda una mandonguilla, la de la reserva de la reserva de la reserva.

Com pot una persona retenir un altre??  Com aconsegueixes que no t’abandonin??

Els Desgraciats és una història d’amor tèrbola i perversa de riures, llàgrimes, de culpa i de sang.

Una peça que a nosaltres ens ha semblat fosca i depriment en plantejar un món decadent on dues persones sobreviuen sense cap mena d'esperança. Un plantejament de la vida com un mer exercici de supervivència.

Una posada en escena que no hem acabat d'entendre, tot i reconèixer la gran qualitat de les interpretacions d'en Pol i en Pau, especialment per la mímica d'en Pol Fernández. El que més ens ha agradat de tot plegat ha estat el moment en què els actors recuperen el seu jo, deixa'n enrere els personatges.

Una peça que hem trobat força desigual, amb moments poderosos, però  d'altres extraordinàriament tediosos. Tampoc acabem d'entendre les riallades d'alguns espectadors, ja que encara que els protagonistes són pallassos, la proposta es un autèntic drama.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Este año que se conmemora el 30.º cumpleaños de la muerte de Samuel Beckett, probablemente por casualidad (o no), el debut como compañía teatral de Todo por el punk ha resultado ser el espectáculo más beckettiano que hemos visto en mucho de tiempo en nuestra cartelera (junto al ciclo de homenaje que, precisamente, acaba de iniciar la Sala Beckett). Se trata de una pequeña propuesta, muy cuidada, con una inquietante y onírica puesta en escena que ha dirigido con muy buen gusto y acierto Lía Pérez Cruz. Repleta de metáforas visuales (globos, palomitas, etc.), el montaje juega con los símbolos para explicarnos una dramática historia sobre el pasado, el amor, el fracaso y la crueldad del mundo del espectáculo.

Como decíamos, la pieza entronca con Beckett por su sentimentalismo trágico, existencial, las pinceladas de humor negro y, en general, su espíritu típico del teatro del absurdo. Pero también por los dos personajes protagonistas, dos payasos de circo, que bien pueden recordar a Vladimir y Estragon (Esperando Godot) o Hamm y Clov (Final de partida). En este caso, el trabajo interpretativo de los dos actores es magnífico, minucioso, y su química escénica funciona a la perfección. Pol Fernández encarna la idiosincrasia del clown como si lo hubiera hecho toda la vida, mientras que Pau Escobar, un joven actor en constante crecimiento, hace un exigente ejercicio corporal del que sale victorioso de forma notable.

Hay que dejar claro que se trata de una obra con una profundidad casi filosófica y, por lo tanto, exige la atención y la concentración del espectador en todo momento. Escrita por Iván Morales i Martí Gallén, originalmente para un montaje de 2012, contiene también algunas de las obsesiones del teatro de Morales, como la mezcla entre poesía, elementos trágicos, universo joven y reflexiones artísticas. En definitiva, una muy interesante apuesta, peculiar, a ratos divertida, a ratos extraña y a ratos emotiva, que da pie a la reflexión y una buena conversación para después de la función.