El viatge d'Orfeu

Perquè no és de text, ni dansa ni un musical, és una mica de tot. A partir del mite d'Orfeu, Pablo Ley ha organitzat un viatge al Hades amb set o vuit històries impecables, interpretades, cantades i coreografiades, però sense ser un musical. La Cia. Incordis, nou actors, acompanyats d'una banda, cinc músics, sorgida del Talles de Músics  amb Jorge de la Torre al davant i com a compositor, ha creat un espectacle que no hauria de passar desapercebut ni pel seu atreviment ni per la seva qualitat. Bon text, bona direcció, bons intèrprets... Què més es pot demanar? Doncs que el públic no falli i hi vagi, això!

“El viatge d’Orfeu” és una obra de creació escrita per Pablo Ley i dirigida per Josep Galindo. Es tracta d’un espectacle pluridisciplinari amb una gran varietat de registres, on músics, actors i cantants ens han fet gaudir, durant més d’una hora, d’un viatge ple d’emocions, on es fusiona la mitologia grega amb el mon contemporani . Un recorregut on s’uneixen, per medi d’un cordó ,dos mons paral.lels, el dels vius i els dels morts.

En la mitologia grega, tres capes de foscor envolten al Tàrtar, un lloc per als pitjors pecadors tan baix com Hades és lluny dels cels, i que són els somnis, l’oblid i la mort.

Entrem, un per un, a la Cova d’Hades i ho fem acompanyats cadascun de la ma d’un dels protagonistes d’aquesta historia. Ens van col.locant al voltant d’una llarga tarima, que serà l’únic element escenogràfic; de seguida ens adonem que el públic entrem a formar part d’aquest curiós viatge . No hi ha  quarta pared, es tracta d’un muntatge per gaudir en primer pla, d’aquesta manera podem veure que cada gest, moviment i xiuxiueig estan perfectament estudiats i del tot complementats amb la música, formant part d’una escenografia del tot minimalista, on les interpretacions i la música són els elements més important de l’obra. Tots els actors, nou en total, han estat genials, tan a nivell interpretatiu, de cos i cant. El text és fantàstic. La il.luminació ha estat un element del tot fonamental dins l’espai escènic.

L’orquestra és sens dubte és una de les parts més importants d’aquest muntatge, ha estat en tot moment el fil conductor de cada historia, oferint-nos una gran diversitat musical. Amb la música hem escoltat el cant de les sirenes, el soroll en la foscor, hem notat la fredor, l’angoixa i la por dels personatges, però també l’esperança i el despertar a la vida.

La veritat és que hem pogut veure que darrera de tot aquest espectacle, hi ha un treball conjunt entre actors, dramaturg i músics molt ben complementats.

Feu-me cas i no us la  perdeu, és una proposta original i del tot imprescindible que no us deixarà indiferents.

El viatge d'Orfeu és una pausa plena de música. Un parèntesi que ens permet pensar en nosaltres, en les decisions que prenem, en com estem vivint. Quines són les nostres pors? Quins són els nostres límits? Els nostres desitjos, la felicitat...

Un moment, mitologia grega, coneix-te a tu mateix... no serà una obra molt densa? Rotundament no. Un dels encerts d'aquesta proposta són les vuit històries que canalitzen el discurs. Vuit històries actuals i molt diferents entre si que et desperten l'interès a nivell narratiu i t'atrapen a nivell emocional. L'altra gran punt fort de la posada en escena és la música en directe (un deu pels músics que saben llegir el que està passant en cada moment) la qual genera l'atmosfera i conforma la banda sonora d'un espectacle on la cançó  juga un paper molt important.

La feina actoral és inqüestionable. Una fusió de tècnica, esforç i il·lusió que sota una bona direcció han aconseguit que sembli fàcil un espectacle força complex (tant a nivell ritmic, conceptual...). El text és molt bo; la duresa de les situacions viscudes pels personatges llueix gràcies a la poètica de l'autor. No obstant això, per cercar-li algun aspecte negatiu, no totes les històries tenen el mateix pes i alguna no acaba d'alçar mai el vol i, per altra banda, en determinats moments l'espectacle esdevé un pel didàctic (pel que fa a la mitologia grega). Però és tan puntual que la pròpia estructura canviant fa que quedin integrats en un tot que funciona perfectament.

Tot això i algunes sorpreses més que no us vull esguerrar és el Viatge d'Orfeu. No us recomano que l'aneu a veure, us recomano que l'aneu a viure.

Cal celebrar que hi hagin sales com el Teatre Gaudí Barcelona que apostin per muntatges arriscats, tant a nivell de concepte com pel fet de tenir un nombrós equip artístic a dalt de l'escenari, sent en aquest cas de 9 actors i 5 músics. Així, El viatge d'Orfeu és una producció valenta que té la seva força en la evocació de sentiments i de diverses sensacions a través de la poesia visual i sonora. En aquest sentit, hi ha una gran feina de direcció per part de Josep Galindo, en la que es vol submergir a l'espectador dins dels pensaments i les emocions més internes i en la que cada moviment està orquestrat per transmetre un conjunt de sensacions. Així, hi ha fragments molt aconseguits en els que es fa una utilització intel·ligent de la il·luminació i dels sons, tots ells al servei de la inmersió emocional de l'espectador, en els que es barreja text amb cançons, fent d'aquest un espectacle especial i diferent. Potser, hi ha algun paratge en el que l'obra sembla perdres una mica, però això no és cap impediment per poder gaudir d'un espectacle ben especial i de gran qualitat. Realment, seria una llàstima que aquest no tingués més vida, ja que és prou interessant i té prou mèrits com per rodar durant molt més temps pels escenaris.

Partiendo de una propuesta bastante atractiva que mezcla música en directo, canciones, teatro de texto y coreografías con una temática de mitología griega, El viatge d’Orfeu es un espectáculo ameno y con algunos hallazgos interesantes. La obra tiene bastantes puntos de conexión con Spoon River, el montaje anterior de la compañía, donde también se jugaba, de forma más solemne, con el testimonio de personajes muertos. Escrita por Pablo Ley y dirigida por Josep Galindo, en esta ocasión, la duración resulta mucho más adecuada (75 minutos) y el ambiente es más festivo y gamberro, a pesar de no renunciar a momentos poéticos o reflexivos. Desgraciadamente, algunas de las historias que se explican no tienen suficiente profundidad, caen en ciertos tópicos o están demasiado mecanizadas por el trabajo de los actores. Así pues, se echa de menos, más implicación emocional y también alguna otra canción que subiera la intensidad y tocara la fibra sensible del público. Sin embargo, el conjunto es dinámico, las composiciones físicas tienen fuerza y el grupo interactúa con mucha compenetración. Se trata, por lo tanto, de un nuevo paso de esta joven Companyia InCordis que todavía se encuentra en proceso de experimentación a pesar de que, hay que decir, que de la idea original se podría haber sacado más partido.