El pes d'un cos

Hay obras que cuesta recomendar, y esta es una de ellas sin ningún tipo de dudas. Estamos ante un texto necesario, salido de las entrañas y casi a regañadientes, pero tan duro… que cuesta mirarlo a la cara y aguantar muchas de las verdades que nos enseña. No sé hasta qué punto había que ir hasta el extremo, si con la mitad ya te haces a la idea de las dificultades personales, legales y sociales que hay al llegar a la vejez. Pero, sea como sea, está claro que la injusticia está presente en muchas fases del via crucis que pasa la protagonista cuando su padre enferma. Un camino doloroso en el que no solo tienes que convivir con la enfermedad de un familiar, sino que se junta la cuestión económica, la incomprensión administrativa e incluso la familiar. Habrá muchas variantes de la historia, pero está claro que en un punto u otro todos nos podemos sentir identificados, ahora… o dentro de unos años.

La pieza está dirigida con fuerza, casi con desesperación, y a momentos parece más un concierto de rock… que no un réquiem, que quizás hubiera sido la forma que le habrían dado otros directores. Creo que la utilización de la música en directo, de momentos performáticos como el de los cabezudos o de las proyecciones sirven a Szpunberg -autora y directora- a dar con el tono que quiere conferirle a todo el conjunto. Pero nada sería igual sin la potencia interpretativa de una Laia Marull pletórica, casi desbordada, que se carga a las espaldas este falso monólogo y que se deja la piel encima del escenario, pero también en las grabaciones donde interpreta a las otras hermanas. Por cierto, las tres hermanas se llaman Olga, Maixa e Irina, en homenaje clarísimo a la obra de Thékhov… con la que guarda más de una coincidencia.

Aquest espectacle forma part del Cicle 3D, tres dramatúrgies catalanes sobre la realitat més immediata.
Un espectacle multidisciplinari que combina text, música en directe i projeccions.

"No m'hauria imaginat mai desitjant la mort a algú, menys encara al meu pare"

Quan algú estimat deixa de ser la persona que era, desitjar que tot s'acabi pot ser un acte d'amor.

Quan algú viu un procés de deteriorament físic i mental sigui a conseqüència d'un ictus com el pare de la protagonista, o per un càncer incurable, com va ser el cas del meu pare, i veure que es converteix en un ésser totalment dependent, és una de les coses més tristes que m'ha tocat viure. Desitjar que tot s'acabés, va ser el més dolorós que he desitjat a la vida.
"Arribo al límit de les meves forces, pare. La teva vida no és vivible. La meva vida no és vivible"
-Prou! Què més haurem de veure? Si us plau, si realment existeixes, emporta-te'l. (Al cap de pocs dies, el meu pare va morir)

Quin sentit té mantenir en vida un cos d'algú que ha perdut totes les facultats que ens fa humans?


El pes d'un cos no ens parla de la malaltia, sinó de tot allò que l'envolta. Els processos psicològics (similars a les etapes del dol), la consciència, la incertesa, el desconeixement, l'acceptació. L'entorn, els problemes econòmics, socials, laborals i familiars. Les barreres arquitectòniques urbanístiques, com per exemple viure en un cinquè pis sense ascensor. Els preus abusius. El negoci de les residències privades, la sanitat (pública i la privada), els tractaments alternatius. La fe. La negociació amb Déu, les promeses, els canvis d'hàbits,... en definitiva, tot el que faci falta per trobar una solució tot i saber la impossibilitat de canviar la realitat.

El pes d'un cos és una experiència íntima que la dramaturga Victoria Spunzent ha volgut compartir amb tots nosaltres. Estic segura que molta gent se sent identificada. Personalment, ha aconseguit que deixes de sentir-me culpable per desitjar que tot alló s'acabés. Ara estic segura que, desitjar que tot allò acabès va ser un acte d'amor.

Felicitats a tot l'equip artístic i tècnic. A Victoria Spunzent pel text i el relat, a Laia Marull, Quim Àvila, Sabina Witt i Carles Pedragosa per la seva entrega i credibilitat escènica.

Gràcies