El camp

Martin Crimp es uno de los autores dramáticos más importantes y reconocidos de los últimos treinta años, aunque siempre se ha movido entre el terreno experimental y la renovación del lenguaje teatral. Obras como The country, Attempts on her life o Cruel and tender son auténticos referentes para compañías que desean explorar la forma y que tienen interés en trabajar, como en el caso de Pinter, todo el subtexto que los personajes no muestran. Hace varios años que la Sala Beckett nos descubrió al autor con un pequeño ciclo, pero ahora es el Teatre Gaudí el que nos acerca una de sus piezas más emblemáticas.

El camp quiere sugerir y formular preguntas, más que dar respuestas. Crimp, al igual que muchos autores británicos de su generación, se sitúa siempre en la frontera entre la realidad y lo que podría ser posible. Juega con los personajes e intenta bucear en la complejidad de la mente humana, que choca inevitablemente con lo que se muestra de cara a la galería, en el mundo exterior. Xavi Álvarez, director y actor de la pieza, ha intentado reflejar esta dualidad y creo que ha conseguido un espectáculo muy cuidado y muy respetuoso con el mundo literario del autor. Como público, conectamos enseguida con una realidad diferente desde el mismo momento en que entramos por la puerta falsa del teatro y nos adentramos, de noche, en una casa rural donde todo parece de verdad … aunque hay algo oculto que nos indique lo contrario. Los sonidos, la música y la iluminación juegan decididamente a favor.

Anna Prats, Sonia Espinosa y el mismo Álvarez interpretan con corrección al terceto protagonista. Nos ocultan cosas en cada mirada, en cada gesto, acercándose a este mundo de falsas apariencias que la obra quiere mostrarnos. Pero en algún momento, sobre todo en el tramo final, creo que hay un exceso de todo esto y la parte interpretativa se resiente de un juego que, de tanto estirarlo, puede acabar resultando artificial. Es cierto que el texto de Crimp ya tiene una gran parte de artificio y no es nada fácil de llevar a escena. Son los riesgos de un tipo de teatro que quiere descubrir, más que convencer…

Dimecres vam anar a veure El camp al Teatre Gaudí, un dels textos amb més repercussió del reconegut dramaturg britànic Martin Crimp. M’agradaria recordar que The country va ser la primera obra d’aquest autor que es va poder veure als escenaris de Barcelona, més concretament a la Sala Beckett de la mà de Toni Casares, que en el seu dia la va definir com: “Sòbria, lúcida i cruel. Un retrat de l’ànima humana i l’esperit de la nostra època”.

Podríem dir que Martin Crimp està entre Pinter i Sara Kane. A Crimp se’l reconeix per la seva manera de parlar de les misèries i realitats humanes de forma alliçonadora, però d’una manera fosca i confusa, amb un estil entre el clàssic i el contemporani.

A El Camp, Crimp ens parla del desamor, des d’una visió fosca de les relacions humanes, on cap dels seus personatges sembla que experimentin amor o alegria. No hi ha emocions en els personatges, són freds i absents. És un thriller psicològic que mostra la realitat d’un matrimoni en crisi, que decideixen anar a viure al camp en cerca d'una nova oportunitat. El camp com a símbol de la tranquil·litat i la pau…, però un fet, que tant pot ser real, com imaginari, fa que tot prengui un gir inesperat i reapareguin els dubtes i les pors en la dona, una realitat que ell oculta de fa temps i que ella no vol veure, potser ja no n'hi ha prou amb fingir. És una obra on es veu clarament reflectides l’angoixa, la solitud i la derrota en les relacions sentimentals. Les contínues insinuacions i esdeveniments fan mantenir-nos al públic en suspens durant tota la representació, al final cadascun de nosaltres extraurà les seves pròpies conclusions.

Excel·lent escenografia de Laura Clos i La niña bonita, de la qual m’agradaria destacar el gran mural que hi ha darrere de l’escenari que representa el bosc. Els llums penjant ho he trobat genial, a part de l'efecte de llum que l'hi dóna a l'obra. Sensacionals efectes sonors imitant els sons que s’hi poden sentir dins d’un bosc. Molt ben resolt el canvi d’escenes amb la música i cançons interpretades per els mateixos actors. Fantàstica la tria d'Space Oddity de David Bowie de fons. Pèls de punta quan reciten la coneguda cantarella “pedra, paper o tisora, un, dos tres, ja!”, del conegut joc circular en el qual tan sols s'admetran dos jugadors. Un recurs que utilitza el director de l’obra. Són tres personatges en el “joc”, però sempre apareixen de dos en dos a escena.

La direcció que fa Xavi Àlvarez en la interpretació és molt detallista i mil·limetrada; cada gest i cada moviment de cada un dels personatges, està del tot estudiat. Pel que fa a les interpretacions, en Xavi Àlvarez defensa molt bé el seu personatge, però queda una mica eclipsat per les magnífiques interpretacions de l’Anna Prats i la Sonia Espinosa (dos personatges del tot oposats però molt ben definits).

Us aviso que ni és un text fàcil, ni una obra que arribi a tothom. Ja us he comentat que l'escriptura de Crimp és una barreja entre Pinter i Sara Kane, dos escriptors bastant singulars, que personalment m'agraden força. Tot i això crec que és un d’aquells imprescindibles que no us podeu perdre.

*** ½