DIOS. La Comedia

Como hablar de un tema tan sensible y «serio» como la religión y no acabar en la tumba o en un calabozo?

Eugenia González La Rosa ha retomado la tradición del juglar, aquella que sólo necesita un intérprete con una gran capacitar para contar historias sin más artificio que su voz y su cuerpo, para convencernos (o no) de la existencia de Dios, en un monólogo muy personal, pero que me ha sorprendido en forma y contenido.

La historia de una atormentada señora, la Dolores, con angustia existencial y alergia social, es el trampolín para explorar de una manera muy lúdica y entretenida los puntos clave que argumentan o reprueban la existencia de un Ser Supremo. La exhaustiva investigación sobre espiritualidad, teología, neuroteología o ciencia evolutiva que el artista ha realizado a lo largo de cinco años para preparar el espectáculo convierte DIOS en una pieza muy didáctica que aporta información interesante sobre nuestra (frágil) naturaleza humana.

El otro punto fuerte del espectáculo es la gran expresividad y riqueza interpretativa de Eugenia. Gracias a su oficio – donde se nota la larga trayectoria en Comedia del Arte y teatro gestual- mantiene al público embelesado escuchando las aventuras a lo largo del camino espiritual de la protagonista.

Con un omnipresente instinto de juego y ganas de entretener y hacer reír, disfrutas viendo la actriz dominar el escenario con precisión y transformarse un sinfín de personajes, cantar a capella o contar una fábula.

“DIOS. La Comedia” es un monòleg escrit, dirigit i interpretat per l’actriu Eugenia González La Rosa, que podeu veure a La Sala Fènix de Barcelona.

La primera vegada que vaig veure l’Eugenia va ser a La Seca Espai Brossa amb La Companyia de la Rosa, interpretant “La mascarada fantàstica”, un espectacle dins de Commedia dell'arte (l'ofici de la comèdia), en el que vaig descobrir a una gran artista còmica.

“DIOS. La comedia” és la primera part d’una trilogia que presenta en solitari. Cinc anys d'investigació i experimentació, han donat com a resultat una obra divertida, trepidant, esbojarrada i plena de sorpreses. Un espectacle amb una sola actriu, que busca la complicitat del públic, es transforma en un munt de personatges, canta i balla a ritme de mambo, i fins hi tot ens explica una faula.

Una hora i vint d’humor i ironia, que ens fa reflexionar sobre la necessitat humana que tenim tots nosaltres de buscar un sentit a la vida, partint com a base en la idea de creure en el poder d’algun ésser superior. Anomeneu-lo Déu, Alà o Buda. No hi ha cap civilització des de la prehistòria que no hagin tingut creences religioses. És una necessitat que tenim els humans, tan si acceptem o no la seva existència,  per poder sobreviure davant les angoixes i frustracions que ens depara el transcurs de la vida.

L’Eugènia ens ho mostra des de la part còmica, convertint-se en la Dolores, una dona que pateix una crisi nerviosa per culpa d'un escapament d'aigua, en una dona prehistòrica que descobreix la necessitat de creure en alguna cosa, o en l’animal que descobreix que la fortalesa, per poder enfrontar-se als entrebancs de la vida, és dins de cadascun de nosaltres. I que el més important de tot és creure en un mateix.

Només em resta dir que l’Eugenia a part de ser una actriu amb molt sentit de l’humor, posseeix un gran registre en expressivitat gestual i una gran qualitat interpretativa. Es nota que li agrada el que fa. S’ho passa bé i nosaltres també.

***1/2

Sembla que és una obra realitzada per aquesta Setmana Santa. Està molt bé que parlem de Déu, i que ens avisi abans de tot que no estem davant d'un Musical (sembla que ara tot ha d'estar cantat per ser apreciat) i per aquest motiu tenim l'afegit de "La Comedia". Però en aquesta "comedia" no surten violins, ni angels a escena i s'ha d'agrait.

Tenim a Eugenia Gonzáles, una actriu i comedianta, que presenta un nou espectacle a la Sala Fènix. Amb molta passió i gestualitat es presenta a l’escenari. Un escenari nú, on ella és omnipresent i l’ànima de tota la funció.

Com ens explica a l’inici de l’espectacle (amb o sense raó), l’espectacle necessita un actor i un espectador per representar-se. I a partir d’aquí ens vol involucrar en el seu viatge particular. Amb un inici suggestiu i una faula final estimulant, ens presenta aquest monòleg. Entremig tenim una caiguda als inferns que m'ha creat una petita excedència en la resta de l'obra fins arribar a la faula final.

Si Déu fos omnipresentLa resta de la meva opinió la podeu veure al link adjunt.