Todo lo que necesitas para ir al teatro

Dies normals (Ordinary days)

Dies normals (Ordinary days)

Estreno nacional del musical Ordinary Days, adaptado al catalán como Dies Normals, estrenado en 2008 en el Off West End y un año después en el Off Broadway, consolidando Adam Gwon como uno de los compositores más prolíficos de la nueva hornada del teatro musical de Broadway, avalado por varios premios gracias a obras como Ordinary Days, The boy detective fails o Cloudlands

SINOPSIS

La historia nos traslada al Nueva York actual y sigue la vida de cuatro personajes (Claire, Jason, Warren y Deb), explorando de qué forma se conectan sus vidas ordinarias de manera casual pero extraordinaria. Durante las 19 canciones de las que se compone el musical conoceremos las cuatro vidas de los protagonistas y veremos los lazos que los unen y los desunen, el puntos que tienen en común cada una de sus personalidades aunque de entrada parezcan muy diferentes.

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • Julià
    12345

    Molt recomanable. Molt bon so, i molt bones interpretacions

    18/10/2015
  • Lluis Martin Garcia
    12345

    Jo no tinc el do de paraula d’en Hebert amb el que estic al 100 per 100 del que diu. Jo vaig sortir fascinat del teatre,, no havia escoltat res d’aquest musical i la seva musica les seves cançons em can enamorar. Magnifica l’interpretacio d’en Xavi, Victor, Lu i Gracia. Ara a veure els covers. Aneu-hi no us arrepentireu

    31/08/2015
  • Hebert Parodi
    Hebert Parodi
    12345

    Petit (de format) però gran musical que no necessita cançons èpiques ni grans orquestres i està pràcticament tot cantat. Les històries al Nova York de principis de mil·leni de 4 joves, les vides dels quals es van creuant, com puntets de colors als quadres de Monet, per acabar formant una molt bonica imatge.
    La joventut de l’autor potser té a veure amb què a la història en sí o a algun personatge li manca un punt de força o consistència. La música no és de les repetitives i fa tota la pinta de ser ben difícil d’interpretar les cançons.
    El nivell interpetatiu és senzillament boníssim tant dels covers com dels caps de cartell. Victor Gómez és qui potser ho té més difícil ja que el seu personatge d’enamorat i sensible és el més pla del llibret. I se’n surt amb escreix, fent-nos venir de ganes de conèixer i rodejar-nos de persones com ell. La Lu Fabrés encara el repte gran de la Deb que de vegades et provoca ganes de que calli i després et fa somriure, amb uns registres que no li coneixia. La Claire, amb motxilla emocional, l’he vist interpretat per la Gràcia Fernández que li atorga molta sensibilitat i vivint el dolor cap endins, i per la Maria Santallúsia, que la dota de més força i que projecta més la ràbia. El Warren del gran Xavi Duch et guanya des del primer segon, ingenu i vulnerable sense ser-ne conscient, mentre que l’Albert Bolea el dota d’una mica més de seguretat en si mateix i li importa poc el que pensin els demés. Interessants matissos que justifiquen de sobra veure l’obra més d’una vegada.
    I la cirereta: la cançó “I’ll be there” o “Sóc aquí” (crec recordar) que mereixeria per sí sola assisitir-hi una i una altra vegada. Feia temps que no sentia la gent mocar-se quan s’encenen els llums de la sala.

    27/08/2015