Como si pasara un tren

A quien le guste el teatro argentino siempre podrá encontrar algo interesante en la cartelera barcelonesa. Ya sea con espectáculos que vienen directamente de Buenos Aires, obras dirigidas aquí por directores argentinos (el caso de Nelson Valente, ahora de estreno en el TNC) o bien con compañías de Madrid, como es el caso que ahora nos ocupa. Además, no hay que olvidar que este montaje forma parte de Latituds, el ciclo de teatro latinoamericano de proximidad en Barcelona.

Cómo toda buena obra argentina, esta también tiene la familia como eje central y vertebrador de la trama. Nos encontramos con una madre y un hijo con discapacidad intelectual que viven como pueden en un pequeño apartamento de una pequeña ciudad. La llegada de la sobrina lo hará tambalear todo, y especialmente hará que la relación entre madre e hijo se replantee y entre en una nueva fase. No podemos decir que la historia no sea interesante, pero hay algo que la ralentiza y le hace perder efectividad. Pensaba, conociendo este tipo de teatro y este tipo de compañías, que me emocionaría más con los personajes… pero no ha sido del todo así. Ahora bien, no se puede negar una entrega absoluta de los actores y algunas escenas realmente exitosas. En este sentido, destacar la parte final donde la madre (una divertida pero también emotiva Silvia Villazur) decide romper el cordón umbilical que la liga tan firmemente al hijo. Un momento delicado y tierno por el que ya merece la pena ir hasta el Versus.

El mes de maig comença amb una nova iniciativa escènica, la primera edició del Latituds, un cicle de teatre llatinoamericà de proximitat que neix amb la voluntat d'apropar els escenaris de Catalunya i Amèrica Llatina.
Es celebrarà durant el mes de maig en tres de les sales de la xarxa d'On el teatre batega: a La Badabadoc, la Sala Versus Glòries i la Sala Fènix.
En aquesta primera edició el país convidat és Argentina.
Els espectadors podrem gaudir de cinc espectacles de la reconeguda escena "Off" de Buenos Aires.

Dels cinc espectacles jo n'he triat tres.
El primer ha estat Como si pasara un tren de Lorena Romanin que es va estrenar l'abril de 2014 a Madrid i el 2015 es va estrenar a Buenos Aires al Camarín de las Musas amb gran repercussió de crítica i públic. També s'ha pogut veure al Brasil, Uruguai i a Xile. Després de passar per Barcelona tornarà a Argentina. Així que ja sabeu.

Lorena Romanin va escriure aquesta obra a partir d'un fet personal.

Protagonitzada pels actors Guido Botto Fiora, Luciana Grasso i Silvia Villazur.

Com si pasara un tren és una comèdia dramàtica que aborda la vulnerable relació d'una mare i un fill amb una discapacitat intel·lectual. La mare ha estat qui l'ha criat, ja que el pare els va abandonar quan era petit i no n'ha volgut saber res.

De per si les mares pequem de sobreprotegir als fills, en el cas d'aquesta mare, el fet de l'abandó del marit i la discapacitat del fill, la converteix en una dona plena de dubtes i pors, I com a conseqüència, la seva sobreprotecció es converteix en un control exagerat, cosa que impedeix que el seu fill aconsegueixi fer realitat els seus somnis.
Tota aquesta sobreprotecció trontollarà amb l'arribada de la seva neboda adolescent. La seva manera de fer i pensar serà beneficiosa tant per la mare, com pel fill. Bastaran pocs dies per canviar-los la vida.

Hi ha dues escenes que per mi són les més colpidores: la de la trucada del fill al seu pare i l'escena final, en què la mare s'adona que ha arribat el moment d'afluixar la corda, deixar de controlar al seu fill i confiar en ell.

Como si pasara un tren parla sobre la relació entre fills i pares, i de la convivència comprensiva sobre la diferència.
Una història molt humana, commovedora.
Una història de superació i transformació, de mentides i sobreprotecció.