Carmen!

La versión de Carmen! que podemos ver en el Almeria Teatre es una adaptación una tanto arriesga de la clásica ópera de Bizet. La historia de la pasional Carmen se traslada a la actualidad, situando la acción de la obra en una zona de polígono, centrada en una discoteca y las circunstancias que la rodean (drogas, peleas, amores y desamores…).

Si algo destaca por encima de todo en esta apuesta son dos elementos: el primero es la protagonista, la actriz Patricia Paisal, que da vida a una Carmen pasional, enérgica y con una voz sublime que está a la altura de la historia y que emociona al público.Y el segundo elemento es la orquesta, situada en el escenario, compuesta por una docena de músicos, cuya labor resulta absolutamente imprescindible para otorgar emoción e intensidad a la obra, una orquesta muy bien dirigida por Xavier Torras.

Una Carmen! de pequeño formato con un aire más canalla y desenfadado que la original, pero que no pierde la fuerza de la protagonista ni de la música original.

Basada en la novel·la de l’escriptor Prosper Mérimée, Carmen de Georges Bizet és, probablement, l’òpera francesa més coneguda de tots els temps. La companyia Gataro parteix d’aquest material que data del 1875 per oferir-nos una versió modernitzada on l’acció es trasllada a una estètica i escenaris actuals. D’aquesta manera, la Carmen! que proposen Victor Alvaro (director escènic) i Xavier Torras (director musical) es mou entre discoteques i polígons industrials, canta en català i vesteix com una autèntica “xoni”. Aquesta provocadora translació, una mica amb l’esperit amb que West Side Story adaptava Romeu i Julieta, resulta a priori força estimulant. La traducció de les lletres de les cançons està molt ben feta i és, de llarg, la part més elaborada d’aquesta proposta, encaixant de forma gairebé perfecta amb cada personatge i situació. En quant al registre melòdic, s’ha optat per conservar només en part la vessant més lírica per, bàsicament, intentar apropar les cançons al teatre musical que sembla ajustar-se millor al concepte escènic. No obstant, aquesta simplificació de l’original, reduïda a 75 minuts de durada i amb una posada en escena força elemental, fa que es perdin, entre d’altres coses, matisos de la progressió dramàtica, així com el pes i l’emoció del fatal desenllaç. Tot i això, s’agraeix el risc de l’aposta que, finalment, acaba fent-nos passar una bona estona. A més, l’elecció dels quatre intèrprets és esplèndida i l’orquestra simfònica de dotze músics és tot un privilegi que fa goig de sentir en directe.